Salvant-nos mentre ens condemnem
Un tret consubstancial a la globalització és que ja no es pot salvar la part sense salvar el tot. Però més que mai centrem la vida a intentar salvar el nostre petit tros de món, com havíem fet sempre. Obligats a madurar, som com nensque tanquen els ulls per amagar-se, aferrant-se a la creença que el que no veuen no es veu.Ens sembla natural i no ens fa vergonya, però és aquesta suma de salvacions individuals la que ens aboca a una condemna col·lectiva.
Hi he pensat aquests dies llegint al diari les decisions de tres pares catalans que, amb tota la bona fe, volen el millor per als seus fills. Uns han decidit parlar-los només en anglès; uns altres, dur-los a escola a Girona i no a Salt, on serien minoria entre immigrants; i uns tercers s’han hipotecat per comprar un segon pis a Barcelona, preveient que tindran poca pensió i aprofitant l’onada especulativa que en dispara el preu. Amb l’obsessió de fer els fills més competitius i assegurar el seu benestar, posen un gra de sorra per matar la diversitat lingüística, fer impossible la integració dels nouvinguts i inflar la bombolla immobiliària.
No estem educats perquè decisions així ens facin sentir culpables, però si hi pensem una mica ja contenen el germen de mirar per mi a costa dels altres que tant escandalitza si pren la forma delictiva de corrupció.És pensant així que aixequem murs, escalfem el planeta o votem Trumps. No hi ha fossats de maldat que separin la gent de la casta. Encara és només gent excepcional la que no mira mai per ella sense mirar per tothom.
I sempre ha sigut així, no ens enganyem. La gran pregunta és si ens podem permetre el luxe que ho continuï sent. L’ètica radical que tot això comporta era fins ara cosa de quatre sonats però ara ja és una qüestió de supervivència de l’espècie. El que comença a ser absurd és fer fills competitius per a un món que serà invivible. Ens hem de ficar al cap que, per molt que els anuncis ens ho assegurin cada dia, ja no hi ha salvació individual sense salvació col·lectiva.
Potser és utòpic però és també estimulant perquè posa el nivell d’exigència a prou altura per fer de la vida una aventura. Si us avorriu, si us sentiu part d’un ramat a qui ja han obert els llums de Nadal per avisar-lo que toca consumir, incorreu en l’excentricitat de pensar en tothom i no en vosaltres. Us diran que només comprant el que no us fa cap falta reanimarem l’economia. Torna a ser una manera de salvar-nos mentre ens condemnem.
I acabo amb una dita que alguna vegada ja he esmentat: “Si no fas el que penses acabaràs pensant el que fas”. La salvació individual que tan sovint busquem a costa de la col·lectiva corromp sempre una mica. Els pares que parlen als fills en anglès, els que els porten a Girona i els que es compren el segon pis creuen que després de fer-ho són tan solidaris com abans, però en el fons tenen l’íntima satisfacció -i que aixequi la mà qui no l’hagi tingut- d’haver entrat, poc o molt, en el club del privilegi.
