Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Simple versus perifràstic (i 2)

Per als enemics del perifràstic un primer pecat era ser-ho: dir amb dues paraules (va dir) el que podíem dir amb una (digué), allunyant-nos del teòric model llatí.

Però totes les llengües -incloses les clàssiques- oscil·len entre formes analítiques i sintètiques. Ningú diu, per exemple, que l'anglès sigui pobre perquè forma els temps verbals amb auxiliars i una mínima flexió.

Un segon pecat seria que sigui el que es diu i no pas el que s'escriu, un prejudici que ja no s'aguanta amb la irrupció dels mitjans audiovisuals. Al contrari, que es digui ara és bàsic per ser estàndard, i el simple ja només es diu, al costat del perifràstic, en valencià central i algun dialecte balear (i la 1a persona, jo diguí, ni això).

Si alguna cosa caracteritza avui un bon escriptor és que quan el llegeixes sembla que et parli. Per contra, sol ser l'inexpert el que barrejant paraules cultes amb greus castellanismes té un estil pedantesc i impostat.

I el tercer pecat seria de cacofonia. De fet, és l'únic que encara li imputen els pocs gramàtics que el qüestionen. Ja no demanen fer servir sempre el passat simple sinó que condemnen que només s'utilitzi el perifràstic.

Per encomanar-nos el seu neguit han inventat el terme vavaisme, amb el qual pretenen subratllar com és d'insuportable la constant repetició de va, van, vaig, vas, etc.

Però estic convençut que res no ens impediria parlar d'enenisme o quequeisme si ens obsessionéssim a notar tots els en o que que acumula un fragment de la millor prosa. És com quan algú et recorda que tens la llengua dins la boca, que te la notes.

Veig en la naturalitat i la versemblança uns valors més essencials que aquesta subjectiva eufonia, i diria que és el criteri que de mica en mica es va imposant.