Publicitat
Publicitat

Adéu al més nord-americà dels presentadors espanyols

Mor als 77 anys Jesús Hermida, icona de la televisió des dels anys 60

Per als espanyols de finals dels anys 60, no només Neil Armstrong i Buzz Aldrin van caminar sobre la Lluna: també ho va fer Jesús Hermida, des de la seva posició privilegiada de narrador d’aquest viatge fantàstic. Era el temps de la televisió única i d’un règim al·lèrgic a les obertures en general: Televisió Espanyola tot just feia un any que havia obert la corresponsalia a Nova York. I allà hi havia Hermida, amb un estil narratiu modern que contrastava amb l’encotillament dels locutors de la generació anterior. El periodista va morir ahir, a l’edat de 77 anys.

Fill d’una família de pescadors -orfe de pare, desaparegut al mar- va estudiar periodisme i va foguejar-se al setmanari Acción Católica, Signo, l’agència Europa Press i La Actualidad Española. El 1967 ocupava el càrrec de redactor en cap del diari Informaciones i va guanyar plaça a Televisió Espanyola. De seguida va rebre l’encàrrec d’obrir l’aleshores exòtica corresponsalia.

Modelat a l’americana, el seu vaivé de tupè va ser inevitable per als humoristes que en feien imitacions. Tendia al floriment verbal -semblava que s’escoltava amb plaer- però aconseguia el que és tan preuat en un periodista: una veu pròpia, ser identificable. La decisió va ser conscient. Durant la dècada dels 70 va col·laborar amb Televisa i el seu comiat era sempre el mateix: “Bona nit i la pau”. Era una frase repetida una vegada i una altra per emfatitzar la firma personal. Avui se’n diria noticiari d’autor. L’aventura americana acaba el 1978 i torna a TVE. Comença a fer ràdio i la llei d’incompatibilitats l’obliga a triar entre els dos mitjans. Escull la ràdio i firma programes com La hora cero, Radio 80 serie oro i Viva la gente.

Als anys 80 afegeix una nova faceta: la de descobridor de periodistes, especialment dones. Ho fa quan torna a TVE el 1987, des del magazín matinal televisiu Por la mañana. Són quatre hores de directe que serveixen de trampolí per a María Teresa Campos, Nieves Herrero, Consuelo Berlanga, Irma Soriano, Patricia Vico i Miriam Díaz-Aroca. La seva carrera al canal públic l’interromp el 1990, després de dirigir l’edició nocturna del Telediario. Era l’hora de saltar a les privades.

Ho fa de la mà d’Antena 3, a la qual s’incorpora el maig del 1992 com a director. Hi serà fins al 2003, vinculat a diversos programes. Torna a TVE l’any 2006, havent passat abans per Castilla La Mancha TV, i presenta els programes La imagen de tu vida i La tele de tu vida. Hi ha un canvi rellevant, en aquest retorn: Hermida deixa l’actualitat de banda i comença a exercir d’icona vivent de tota una època (ja periclitada) de la televisió.

Arriben els homenatges, com l’especial que TVE li dedica el 2009 per celebrar els 40 anys de la seva retransmissió lunar. Arriba el premi Tota una Vida, que concedeix l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió d’Espanya, una entitat que ell mateix va fundar i en va ser el primer president. Arriben diversos reconeixements, sempre al conjunt de la seva trajectòria.

Encara tindrà temps de protagonitzar un altre gran moment, l’any 2013, del qual quedarà un regust agredolç. Hermida entrevista el rei Joan Carles. És el primer cop que TVE pot fer-ho. De fet, Joan Carles només ha concedit cinc entrevistes durant el seu regnat. Però el resultat decep i a les xarxes es critica que no s’hagi tractat cap dels afers espinosos que envolten la Corona. “Més que una entrevista, era una conversa”, expliquen al Telediario abans, en to justificatiu. Va ser una peça crepuscular en què es veien dos homes en retirada -el rei abdicarà l’any següent- i una generació esvaint-se. Hermida no va deixar l’empremta a la Lluna, però sí en la història de la televisió espanyola.