La reveladora lluïssor als ulls d’Albert Rivera, segons ‘El País’

Ho he vist en polítics de tots els colors: deu ser un tic gremial. Apagues la gravadora i, aleshores, obren un període de cortesia -res, cinc o deu minuts- en el qual t’expliquen coses en el benentès que no les pots utilitzar. És un caramelet. La tustadeta a l’esquena amb la qual intenten fer-te sentir important. No cal dir-ho, les coses que et diuen a micro tancat són les que farien els titulars més sucosos, així que, en realitat, el gest resulta més aviat frustrant.

El dilema per al periodista és evident: com traslladar al lector allò que se’ns ha revelat -o a vegades només suggerit, amb algun acudit de complicitat- sense trair l’entrevistat? Un recurs habitual, i pintoresc, és el del llenguatge corporal. Un exemple. El País entrevista aquest dilluns Albert Rivera. El periodista Javier Ayuso escriu, a la pàgina següent, unes impressions sobre els minuts posteriors a la conversa. Diu: “Un altre secret és si es presentarà a les eleccions catalanes o a les generals. Encara que, fora de micròfon, el seu llenguatge corporal el delata quan li comentes que els grans toreros han de demostrar el seu art a Las Ventas de Madrid. Sense respondre, somriu i li brillen els ulls”. Deixem de banda el to displicent envers la política catalana, comparada amb la de Madrid, que-és-la-bona-y-olé. Fixem-nos com, per al lector d’El País, s’instal·la la noció inequívoca que Rivera optarà a la Moncloa (i que si no ho anuncia és per l’estratègia política de no desgastar les seves opcions a Catalunya). Què ho sustenta? La lluïssor als ulls, l’obertura d’un somriure. És a dir: res més que les ganes (comprensibles) del periodista d’explicar una notícia que dóna per feta, però que la gran teatralització de la política obliga a no explicitar.