Publicitat
Publicitat

Un desplaçament amable al Berlín de Billy Wilder

L’avió que m’ha portat fins a Berlín, carregat de seguidors del Barça, ha aterrat gairebé en silenci, un silenci fet amb somriures amables, carregats de confiança i de victòries. Quan el tren d’aterratge ha batut amb força la pista de l’aeroport han sonat alguns aplaudiments i han voleiat algunes bufandes. Res més. Cap por com aquelles de quan cada final era un trauma. Tothom fa el treball de mentalització i repeteix en veu alta que la Juve és versàtil, que és italiana, que ve amb el doblet i tota la pesca, però tothom té coll avall que només un cúmul d’accidents podria apartar el Barça de la seva cinquena Champions, del seu segon triplet i de la catifa vermella per a la cinquena Pilota d’Or de Messi.

No hi ha prepotència ni falsa humilitat en el posat dels culers. El Barça és favorit. Ho és perquè té Messi, esclar, i té Neymar i Suárez i la millor collita del planter de la història. I perquè ja té quatre Copes d’Europa. I té un entrenador que penca i fa pencar. I perquè aquest Barça sap a què juga. Sap tant a què juga que ni en l’equip ni en la gent no hi ha rastre aparent de la inestabilitat institucional d’un club en què el president no escollit pels socis dimitirà la setmana que ve per convocar eleccions anticipades, la mateixa temporada que ha cessat el director esportiu responsable d’haver armat una plantilla que ensenyarem als néts. Tothom t’assegura que Laporta es presentarà. Vint anys enrere aquesta era la borrasca perfecta per arribar a una final dividits i aterrits. Ara no.

A sobre, el dia és radiant a Berlín. Un dia plàcid, de calor seca, amb berlinesos estirats al Tiergarten i dinant a les terrasses d’Unter den Linden. Berlín no sembla avui la ciutat torturada per les bombes aliades i la bogeria diabòlica d’un home pel qual va haver de morir tot un poble. Es veu el Mur passant per aquí i per allà, sí, i un tanca els ulls i pot veure el Reichstag fumejant. Però Berlín no és ben bé avui la ciutat a qui li escau millor allò de massa història per a tan poca geografia. Avui Berlín, banyada pel sol, sembla molt més una ciutat de comèdia, la ciutat que va retratar Billy Wilder a Un, dos, tres, aquella frenètica història d’un comunista convertit al capitalisme per amor a la filla d’un directiu de la Coca-Cola.

Que quedi clar que mai no és amable una final de la Champions. Ens hi va un tros de vida, i ja m’entenen. I no és broma, Berlín, esclar. L’estadi que va veure córrer Jesse Owens espera veure els gols de Leo Messi. Un, dos, tres!