Publicitat
Publicitat

Wert i la gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi. L'editorial d'Antoni Bassas

Com que aquesta campanya electoral és decisiva, perquè els grans partits poden perdre molt poder i hi ha molts indecisos, l’actualitat política se’ns acumula, estrident, plena d’escàndols i polèmiques, algunes d’interessades i altres d’aparentment casuals:  els Mossos van explicar al jutge que dos agents de la Policia Nacional van avisar uns jihadistes que la policia catalana els estava vigilant. Resulta que un agent dels Mossos que infiltrat a la cèl·lula antiterrorista just en la reunió en què els va arribar la xivatada policial. La notícia s’ha sabut perquè el jutge que s’ocupa del cas ha anunciat que estudiarà aquesta informació. El ministre Fernández Díaz, de qui només hauríem d’esperar la seva dimissió per tanta utilització partidista dels cossos policials sota el seu govern, va dir que l’actuació de la Generalitat, o sigui, el mosso anant al jutge a explicar la xivatada, tindrà conseqüències. És greu, perquè el ministre, el conseller i les policies al seu càrrec, tots, són al mateix bàndol. Som al mateix bàndol i el mínim que es pot demanar a la policia que paguem amb els nostres impostos és que identifiqui correctament qui és l’adversari. En la lluita antiterrorista no hi ha policia catalana o espanyola. Hi ha policia.

Aquest incident greu arriba quan encara no s’ha apagat el ressò de Wert comparant l’actual situació escolar del castellà a Catalunya amb la situació de català en el franquisme. Wert no és ni original. A la portada de l’‘Abc’ del 12 de setembre del 1993 ja titulaven: “Igual que Franco, però al revés: persecución del castellano en Cataluña”. En comptes de valorar la manera com Catalunya ha superat la humiliació lingüística del franquisme salvaguardant la cohesió social, el ministre s’atreveix a comparar un règim criminal com la dictadura amb un model d’ensenyament pactat i conservat majoritàriament en un Parlament democràtic. Ja es comprèn que un partit fundat per un ministre de Franco no condemnarà el franquisme, però és indecent que ens hi compari.

I aquí, davant tanta polèmica, és quan cal aturar-se un moment i posar ordre, i entendre que estem davant tres plans diferents de disputa.

La primera disputa és entre partits: som en campanya electoral.

La segona disputa és molt més profunda, de fet, és la mare de totes les disputes: Catalunya viu un procés polític i social per la seva independència i l’estat espanyol s’hi regirarà amb tota la força coercitiva que pugui, que és molta, però no dir tota.

Però no podem perdre de vista que hi ha un tercer pla en disputa, que no és ni de partit ni nacional. Que és cultural, que no ens pertany ni als catalans, ni a cap altre grup nacional en particular, que és el de considerar el respecte a una llengua com una part fonamental del respecte a la persona.

Per això, l’ARA ha volgut recuperar una frase encertadíssima d’Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.

Hem imprès aquesta frase en milers d’adhesius i us els regalarem amb el diari de diumenge. De franc, diumenge, amb l’ARA, trobareu aquest adhesiu.

I com que entenem que la lluita per la llibertat i la cultura no és patrimoni de cap llengua, si aneu aquest cap de setmana a la nostre web, trobareu aquest mateix text en castellà i en anglès perquè us l’imprimiu o el convertiu en fons de pantalla o el compartiu amb gent de tot el món, amb la gent de tot el món que li agrada que es parli, s’escrigui i es pensi.