Publicitat
Publicitat

Gernika 80, la nit de la lluna vermella

Iñaki de Arzanegi (1923-2013) i Pablo Izagirre (1927-2011) eren dos nens el dia 26 d’abril del 1937, quan van ser testimonis molt directes del bombardeig de Gernika, del qual aquesta primavera commemorarem el vuitantè aniversari.

Quan el govern basc els va homenatjar, ara fa vint anys, els vaig entrevistar, i conservo els seus testimonis enregistrats. La veu de l’Iñaki tremolava en relatar el paisatge després de tres hores d’atacs indiscriminats: 1.200 morts, centenars de ferits greus amb el dolor intens de cremades i metralla.

“No oblidaré mai aquella nit. Era un dia de lluna plena. I la lluna es veia vermella, vermella, vermella, vermella de la resplendor. Potser des d’un altre lloc no es veia, però des d’aquí es veia vermella, vermella, vermella”.

De Arzanegi era un noi espavilat de 14 anys. Era amb els observadors situats a la muntanya, per fer senyals amb banderetes quan arribaven els avions. Pablo Izagirre tenia 10 anys i feia d’escolà a la parròquia de Santa Maria. Ell i el sagristà van pujar al campanar, per tenir contacte visual amb els de la muntanya, i quan els senyals alertaven, ells tocaven les campanes per tal que tothom cuités cap als refugis.

A les tres de la tarda va fer una primera ràtzia un avió que ja coneixien i anomenaven “l’Alcahuete”. Mitja hora després, van arribar dos avions més, que a més a més de bombardejar metrallaven la gent: molta gent, perquè era dia de mercat i al poble s’hi concentraven veïns de tota la comarca Busturialdea-Urdaibai i de la Durangaldea.

Izagirre i De Arzanegi evocaven el terror amb aquesta paraula. Les bombes incendiàries que va deixar caure una esquadrilla d’una vintena de Junker i Heinkel, foc i fum, les corredisses, els crits d’angoixa... I les cares dels pilots, que volaven baixos, a 200 metres a tot estirar; gairebé els veien passar pel seu costat. L’Iñaki i el Pablo encara van tornar a veure els nazis de prop, i també recordaven l’episodi amb una barreja de por i fàstic.

Tres mesos després del bombardeig, la legió Còndor va fer una excursió morbosa a veure els efectes de la seva devastació. Van arribar en dos autocars, amb els uniformes de la Luftwaffe. Un capità espanyol els feia d’intèrpret. Va etzibar als nois, que se’ls miraven perplexos: “ Mirad, majetes, estos fueron los que os bombardearon. Pero nada de decir que esto lo ha bombardeado Franco o que han sido estos, si no, vais a la jaula”.

Fins i tot els mateixos criminals de guerra franquistes volien tapar la massacre contra la població civil. Aquells dos nens, testimonis excepcionals d’una concatenació de seqüències terribles, van veure també com la propaganda feixista filmava un noticiari fictici per atribuir la destrucció als republicans. L’Iñaki tenia present una càmera de cine rodant plans d’actors disfressats de milicians que llançaven bidons de benzina i d’oli i els encenien.

L’homenatge als supervivents de Gernika va tenir lloc el 1987. El govern basc va fer un seguit d’actes arran del seixantè aniversari del bombardeig. Va ser especialment colpidora l’ofrena floral al cementiri. Aquells dos nens que ja passaven dels setanta anys obrien un seguici carregat d’emoció, mentre les campanes tocaven a morts, aquell repicar profund, lentament compassat. Portaven flors amics dels bascos d’aquí i d’allà, amics solidaris de temps difícils. Josep Benet representava Catalunya.

Hi va haver conferències i simposis i la conclusió analítica era doble. Una, de particular: van voler atacar els bascos a la ciutat simbòlica en la qual els reis castellans literalment s’humiliaven sota el roure ancestral, jurant fidelitat als furs. Una segona, d’universal, la que havia ressaltat The Times (28/04/1937). El periodista George Lowther Steer va ser a Gernika dues hores després del raid i en va escriure una esfereïdora crònica. Remarcava que el bombardeig contra una població civil no tenia precedents en la història.

Després de Gernika, els nazis van bombardejar Barcelona i altres ciutats, i van delmar Varsòvia i Londres. Lamentablement, però, els que lluitaven contra ells en nom de la democràcia també van atacar poblacions civils: van trinxar Hamburg, Tòquio... i Dresden, que amb més de 20.000 víctimes va quedar com a memorial d’aquell pervers tot s’hi val, monument als cínics “danys col·laterals”, a la teoria de justificar el mal per evitar el pitjor. Picasso va pintar Gernika i Xostakóvitx va posar música a Dresden.

Després, Hiroshima i Nagasaki. L’espiral de la violència contra els innocents ha estat una constant fins ara mateix. L’informe anual d’Amnistia Internacional, que tot just s’acaba de fer públic, és un escandall de víctimes civils. Descriu “atrocitats massives”, des de Síria fins a les Filipines, passant pels atacs amb armes químiques a Darfur i pel drama humà dels refugiats que ha convertit el Mediterrani en una immensa fossa comuna. La lluna vermella és cada nit entre nosaltres.