Publicitat
Publicitat

Martí Gasull, l'heroi invisible

No fa gaires anys va ser publicat un llibre sobre el patriota valencià Josep Lluís Bausset arran del seu centenari. Joan Fuster l'havia batejat com "l'heroi subterrani". El nostre país està fet d'aquesta mena d'herois que no necessiten sortir a la llum, que de fet se saben més eficaços emboscats entre els esbarzers de la societat a la qual serveixen. El present vibrant que vivim, aquest present profètic, és d'ells, els pertany, i nosaltres els el devem. Martí Gasull era el nostre heroi invisible, i molts ho sabíem. Vaig conèixer en Martí a la Seu d'Urgell, a mitjans dels noranta, durant una marxa per la independència. Va entrar a la sala de plens de la Casa de la Vila amb aquell aire de no voler molestar que el caracteritzava, amb el pas ferm, un punt encorbat i el somriure que mai no se li esborrava de la cara, ni en els pitjors moments. Es va asseure al meu costat i em va saludar amb correcció. En Martí va parlar del país amb claredat, sense estridències ni excessos, fent de la lògica argumental el fil conductor d'un dels discursos més elaborats i sòlids que havia sentit fins aleshores. Jo hauria volgut saber parlar com ell. La veu i l'aspecte físic el feien més jove del que era. Vam connectar de seguida i molt aviat vam començar a conspirar plegats. Ens hi acompanyaven els imprescindibles Roger Buch, Dani Mundet, Sònia Llinàs, Bernat Gasull, Jordi Manent i molts d'altres que ara no recordo. Era la Colla de l'Esbarzer, nascuda a redós dels Lluïsos de Gràcia, bressol de tantes brostades de militància eficaç i anònima pel país. Tots ells eren i són persones lliurades a la pàtria. L'obsessió era la llengua catalana, i d'aquí el naixement de la Plataforma. Van venir de seguida les campanyes de catalanització de la Coca-cola i les primeres campanyes del cinema en català. En Martí va convertir el català en el centre de la vida. En Martí tenia el domini d'ell mateix. Home forjat a la fornal de la fe encarnada, estintolat per la força del coneixement de la filosofia i per un amor sense límits al país, estava dotat per al servei i per al comandament. Home de trinxera i d'estat major, predicava amb l'exemple, i mai no va dir no a servir. Estimava el país tal com és, sense filtres. I si el volia millor sabia que el que cal és arremangar-se i treballar-hi sense demanar gaire res a canvi.

D'en Martí i de la Colla de l'Esbarzer en va sorgir, com deia, la idea de la Plataforma per la Llengua. Durant molts anys em va concedir l'honor de treballar amb ell, molt discretament, en estratègies que després ell aconseguia implantar a base d'esforç, tenacitat, tossuderia, capacitat de persuasió i sentit d'equip. El mèrit d'en Martí va ser saber modernitzar la lluita (lluita literal, que no superlatiu de feina) per la plena normalització del català al conjunt dels Països Catalans. Campanyes, propostes formatives, visites a empreses, estudis, mètodes de lluita nous, en Martí va arribar molt de pressa a la conclusió que el català és l'eina més important d'integració amb què comptem. I d'aquí a defensar un país multiforme, obert, compatible amb totes les cultures i tradicions, hi ha un pas. En Martí el va fer, i ens hi va arrossegar a tots. De sobte era possible fer campanyes de catalanització de la mà de totes les comunitats lingüístiques presents al país. El català feia de paret mestra d'una manera nova de veure'ns a nosaltres mateixos, un nosaltres que necessàriament començava a integrar els altres en el mateix moment en què els convidàvem a una festa per la llengua, ja fossin Erasmus o pakistanesos arribats de feia poc.

En Martí era un fibló constant per als que fem de polítics. Tenia el do de dir veritats a cops de puny sense que te'n sentissis fins al cap d'una estona. El treien de polleguera les contradiccions i les renúncies gratuïtes, tot i que cal dir que a mesura que es va fer gran va saber compaginar la solidesa ciclòpia de les seves conviccions amb la flexibilitat intel·ligent de l'home experimentat. Com a bon líder, en Martí s'indignava amb dificultat, tot i que era capaç de treure el geni quan veritablement calia. Vaig tenir el privilegi, tanmateix, que tan sols m'obsequiés amb una amistat sempre fresca i neta, generosa i joiosa, farcida de projectes i de somnis compartits, no importen els llocs per on ens vam anar trobant des d'aquell dia a la Seu.

Una de les alegries més grans que vam compartir últimament va ser quan la meva filla gran es va apuntar a la Plataforma com a voluntària. Ho va fer com ho fan els fills grans: comunicant-m'ho a posteriori. En Martí, l'heroi invisible, ho va viure com un regal. Ens vam asseure per comentar-ho i vam acabar parlant de la campanya següent. La campanya que ara seguirem tots per ell, el nostre heroi invisible.