Publicitat
Publicitat

La generació guanyada

Un aire de depressió corre pel país. La situació econòmica i la situació política ho justifiquen. Es parla de les desgràcies que ens afligeixen com si es tractés de mals bíblics, mals en què l'home hi té poc a fer i molt, massa, a dir. Ens acabem planyent i llepant les ferides els uns als altres, fent-nos preguntes entre unamunianes i sartrianes, el millor mètode per no encarar la realitat sabent amb el que es compta i corregint els errors que, segur, hem comès per haver arribat al lloc on som.

És per això que no estic gens d'acord amb el to que ens domina. És un pecat i una covardia. És el símptoma de la feblesa d'esperit que ens ha tenallat fins i tot quan el vent ens bufava de popa. No és admissible que parlem de la nostra joventut com a generació perduda, i que no sigui la mateixa joventut la que s'aixequi contra aquestes absoltes injustificables. El país sap de debò el que són generacions perdudes: la generació de la Lleva del Biberó, delmada a l'Ebre d'una manera ignominiosa, allò sí que va ser una generació perduda! O la generació dels quaranta, la que hagué d'encarar el primer franquisme i tingué el que s'ha de tenir per no deixar-se aclaparar pels anys del plom; la que sacrificà tot el que una persona pot sacrificar amb sentit del treball, de l'esforç sense esperar res a canvi. ¿I la generació dels setanta? ¿La de la crisi brutal, la de les reconversions industrials? Que no ho recordem? Perquè molts ja hi érem aleshores. ¿Que no recordem els nostres pares joves, sortint de la fàbrica, del taller, de la botiga, sense saber si divendres cobrarien la setmanada? Com és que no en parlem? ¿I ara ens hem d'anar llepant les ferides per una crisi que ens enganxa amb la millor preparació de la història? ¿Una crisi que ens enganxa amb unes xarxes de seguretat mai no somniades? ¿Una crisi que ens enganxa amb un país fort i vertebrat, malgrat tots els malgrats? Home, no hi ha dret. Generació perduda? On? Quina? Perquè potser el que ens passa és una altra cosa: el que hem perdut és la dignitat que dóna l'ètica del treball i de l'esforç. La dignitat que dóna enfrontar-nos amb les dificultats sense necessitat de parar la mà. La culpa no és dels més joves, no. Jo els miro i els veig plens d'energia, alegres, forts i preparats. Els veig a punt perquè se'ls llanci a la vida. Sí, a la vida, sense amagar-los que la vida és complicada i que hi ha èpoques que ho és més que d'altres. I ara ens toca viure'n una de molt complicada. El seu repte és no cometre els nostres errors, ves. No reproduir-los empitjorant-ne els efectes. La generació es perdrà si els acabem convencent que ja estan perduts. La culpa doncs de tanta pèrdua d'energia planyívola és nostra, la dels grans, la dels que ja creixíem pensant que tot això es feia amb la gorra.

Ens dol que els millors marxin. Home, si se'n van per sempre tenim un problema. ¿Els hem dit que se'n vagin perquè tornin? ¿Estem definint un futur pensat estratègicament, o ens ho juguem tot a la darrera tirada? ¿Som capaços, nosaltres, d'estar a la seva alçada? O senzillament diem "Oh, que malament que estem" i ens asseiem a la plaça a prendre el sol. Nosaltres no som així. Nosaltres som aquí per lluitar, perquè la vida va d'això, i no de parar la mà alimentant l'esperança d'il·lusions infantils de cap de setmana. Doncs no, el país, la vida, la personal i la col·lectiva, passa els dilluns, quan anem a treballar, i s'ha d'alimentar d'una esperança neta d'il·lusions flatulentes. La vida es construeix a cop de realitat, a cop d'esforç personal, a cop de conviccions fortes, a cop de comunitat.

Ens hi va Catalunya. No n'hi ha prou sent molts. Hem de ser molts i ben organitzats; hem de ser més dels que som, ben estintolats per una xarxa forta d'objectius que associïn llibertat col·lectiva amb drets socials; nació i bé comú. No podem separar una cosa de l'altra, com no podem separar la llibertat col·lectiva de la necessària implicació potent i vigorosa de la generació guanyada, la dels nostres fills de divuit a trenta anys. Ells, vosaltres, sou la saba nova que ens ha de treure del pou social, polític, econòmic i nacional. Ho feu en les millors condicions. Teniu els talents. Aprofiteu-los. Sortiu a trobar els companys, construïu-vos el vostre present i el vostre futur sense esperar que ningú us el resolgui. Quin regal! La vida per a vosaltres, com la vulgueu vosaltres. Sabeu fer-ho. Sou l'esperit nou de Catalunya, la generació guanyada que tant necessitem i que ens ha de fer un país guanyador: amb intel·ligència, compromís, esforç, feina i voluntat. No feu cas dels que us volen mesells i planyuts. Sospiteu-ne, no fos cas que tinguessin por que els deixeu en evidència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT