Publicitat
Publicitat

Turbulències europees i preguntes catalanes

No només hi ha respostes equivocades: les preguntes també poden ser-ho. És el cas de la pregunta sobre si una Catalunya independent seria o no un nou estat europeu. L’equivocació sobre aquesta pregunta rau en l’última paraula. Tothom està d’acord que la secessió és un concepte polític i no geològic; per tant, això d’europeu només fa referència a la Unió Europea. És una identificació que apareix molt sovint a tot arreu quan es parla d’Europa: una relliscada semiòtica que traeix un essencialisme que confon inconscientment fronteres polítiques amb suposades fronteres culturals.

Mentrestant, la pregunta citada anteriorment, i les respostes relacionades, afirmatives per a alguns i negatives per a d’altres, pressuposen una cosa encara més errònia: una disjuntiva entre redempció i maledicció. És a dir, la UE com a paradís en forma d’hotel de dotze estrelles.

Però, ¿quin és el panorama de la UE que existeix realment?

Aquests dies hem assistit a la negociació entre la UE i un govern grec acabat de sortir de les urnes, amb una pressió asfixiant perquè compleixi els compromisos assumits pel seu predecessor. I això consisteix a fer que res no canviï en un règim d’austeritat que Stiglitz qualifica de “política de l’estupidesa econòmica”. Evidentment, hi ha alguna cosa més que estupidesa: hi ha també una falta de solidaritat i de sensibilitat democràtica, de tots aquells valors fonamentals de la integració europea. I aquesta “política de l’estupidesa econòmica” és estúpida en el sentit que no pot assolir el seu objectiu econòmic, el pagament del deute grec; però, tot i així, l’obstinació de la UE per no fer cap concessió en aquest aspecte no és gens estúpida, sinó més aviat una mesura de precaució davant l’expressió d’una possible voluntat democràtica en altres països austeritzats que, seguint el camí marcat pel nou govern grec, podrien arribar a desafiar un model esbiaixat pels interessos corporatius.

Una actitud molt diferent mostra la UE davant les violacions sistemàtiques dels principis de llibertat i democràcia perpetrades per un dels seus membres: Hongria. Fa anys que el govern de Viktor Orbán ho fa: un mecanisme electoral construït per mantenir-lo al poder, mutilació de la independència judicial, retallades de la llibertat d’expressió als mitjans, entre altres èxits aconseguits al llarg de dues dècades des de la caiguda de la dictadura comunista. Tot plegat, i de manera ben evident, en contra dels principis declarats de la Unió. I les reticències de la UE a fer-hi res han contribuït cada vegada més a fomentar la marxa autoritària d’Orbán.

Així doncs, la conservació d’un determinat model econòmic sembla molt més transcendent per a la UE que la defensa de la democràcia i les llibertats. Però, ¿que potser podria ser d’una altra manera, quan el president de la Comissió Europea és un antic primer ministre d’un paradís fiscal? ¿O quan el president del Banc Central Europeu és l’antic vicepresident i director a Europa de Goldman Sachs, l’empresa que va assessorar l’anterior govern grec per amagar a Brussel·les la magnitud del deute? ¿O quan, per exemple, el comissari europeu per al Medi Ambient és un magnat espanyol del petroli? Aquests senyors, ocupant aquests càrrecs, de ben segur que no són la causa sinó més aviat els símptomes: els símptomes d’una greu pertorbació als fonaments de la UE i d’un embús enmig del camí a seguir, traçat amb nobles principis.

A hores d’ara, sembla que reiniciar la UE resulta almenys tan complicat com reiniciar Catalunya. Però, ¿que potser el món en què vivim és un videojoc en mans dels déus? Alguns científics creuen que hi ha un 30% de probabilitats que ho sigui, però això sona massa com la Ilíada, amb els déus enfrontant-se a l’Olimp per decidir la lluita dels mortals al camp de batalla. És més probable, però, que formem part d’un videojoc en mans dels poderosos de la UE.

Abans de preguntar-nos si una Catalunya independent formaria part o no de la Unió Europea, crec que és més urgent preguntar-nos una altra cosa, que fa referència a un altre tipus de problemes: ¿la independència de Catalunya serviria o no per solucionar el problema dels centenars de milers de catalans a l’atur, de les desenes de milers de nens pobres que hi ha a Catalunya? (No vull posar-me sentimental, però això dels nens em fa recordar les paraules d’un diputat català al Congrés: “No els passi pel cap tocar els nostres nens”, però no ho deia pas en relació als 100.000 nens que depenen dels ajuts de la Creu Roja, encara que visquin en un país ric.)

I aquesta pregunta no té una motivació simplement econòmica.

PUBLICITAT
PUBLICITAT