Publicitat
Publicitat

Cal ajudar Tunísia

Tot i les dificultats, els religiosos i els laics han pogut trobar un espai comú

TUNÍSIA ÉS LA GRAN ESPERANÇA DE LES PRIMAVERES ÀRABS. De fet, l’únic supervivent d’aquelles revoltes populars dels indignats àrabs que han estat traïdes a la resta dels països on es van produir, sigui per una nova dictadura -com és el cas d’Egipte-, sigui per les guerres que se n’han derivat, cosa que ha convertit l’esperança, la utopia, la possibilitat d’un futur decent en frustració i dolor.

Alguns comentaristes han destacat l’atac jihadista contra el Museu Nacional del Bardo com un atac perpetrat amb tota la intenció de frustrar la possibilitat d’un model polític musulmà que sigui compatible amb la democràcia parlamentària, així com amb les llibertats fonamentals, especialment la igualtat de drets entre les dones i els homes. Tunísia, però, no només s’enfronta a les dificultats amb els jihadistes, sinó també a les que hi posen els països occidentals, poc solidaris i gens atents a un procés que demana confiança i necessita l’acompanyament d’una Europa que s’arrisqui en el compromís amb els valors democràtics, i que ajudi a reforçar l’economia en comptes de seguir la vella actitud mercantilista que va mantenir la dictadura i ara condemna els tunisians a la pobresa.

Des del principi de la revolució tunisiana, els grups polítics i socials que la van esperonar tenien el repte de construir un estat sobirà i, per tant, de cultura musulmana -no un estat importat, colonial-, com el desafiament més important de la revolució. No es tractava de qualsevol cosa, ja que si bé, d’una banda, els dirigents islamistes havien estat perseguits, torturats, empresonats per la dictadura de Ben Ali, i tenien una desconfiança total en els amics occidentals donada la seva complicitat amb el règim corrupte i repressor del dictador; de l’altra, els laics, els que volien clarament una democràcia moderna, no religiosa, temien que amb la revolució, els islamistes decidissin retallar les llibertats una vegada fossin al poder.

Conciliar, doncs, els uns i els altres, els laics i els religiosos, era el rovell de l’ou de la revolució tunisiana, que albirava com la gran utopia aconseguir que tot plegat es pogués fer construint una identitat no europea, de cultura musulmana. Evidentment, si un projecte similar reeixia seria un exemple molt important per a tot el món musulmà, que hauria trobat a Tunísia un model de futur possible allà on tantes veus coincideixen a jutjar incompatible la modernitat amb l’islam. En aquest sentit, el model tunisià esgarrifa els fonamentalistes, que el consideren el contramodel, el model a abatre, ja que no hi ha res pitjor per als seus deliris messiànics que la possibilitat d’un islam moderat democràtic capaç de fer un camí propi sense seguir les pautes -les ordres- dels països occidentals.

Però si aquestes apreciacions sobre el fanatisme religiós semblen força evidents, no són suficients per explicar les tensions i les dificultats que viu la revolució tunisiana, que, com hem dit, té també en la seva dependència als interessos europeus i a l’economia dels mercats globals una de les principals dificultats per poder anar endavant.

Si ens fixem en el procés polític que s’ha seguit des de la revolució i la fuga de Ben Ali, podem veure com, malgrat les enormes dificultats, els laics i els religiosos han estat capaços de trobar un espai comú, que va tenir la seva màxima expressió en la Constitució aprovada fa un any. El tema de la separació entre religió i estat, així com la paritat entre l’home i la dona van ser els assumptes més controvertits d’aquesta Constitució que, finalment, proclama el dret de “consciència”, prohibeix l’ofensa del que és “sagrat” i accepta la paritat.

També després d’un difícil període governat pel partit islàmic moderat, Ennahda, aquest partit, incapaç de dirigir el país, va cedir el poder i va acceptar anar a unes eleccions, cosa que va demostrar una actitud ben diferent de la dels Germans Musulmans a Egipte. Malgrat tots aquests esforços i aquestes conquestes -aquí també hi hauríem de sumar la tensió que provoca l’antic règim, molt present com un actor més-, l’economia del país no produeix els efectes de millora que serien necessaris per donar feina a una joventut aturada, condemnada a parasitar, a la misèria i a la desafecció.

El jihadisme, evidentment, se n’aprofita i, també, com passa entre els musulmans europeus, disposa d’un plus a la llista de greuges en el fet que els occidentals hagin estat els amics i els valedors de la dictadura i la corrupció del govern de Ben Ali, i els promotors de les guerres que han portat la desgràcia als països musulmans i al món àrab. Si féssim els comptes dels beneficis econòmics que les nostres empreses i el nostre sistema financer aconsegueix i ha aconseguit en aquests indrets en conflicte potser hauríem d’acceptar que, a més a més de preocupar-nos per la seguretat, és l’hora de la generositat i la reparació, dels compromisos polítics i econòmics que deixin, almenys, un marge suficient -en el benefici i la sobirania- perquè la democràcia es pugui construir amb una identitat pròpia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT