Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

D’albània a Grècia, del capitalisme primitiu al capitalisme salvatge

PROP DE LA FRONTERA ALBANESA AMB GRÈCIA, davant de la imponent serralada que corona la mítica muntanya Grammos, el poble de Lazarat, considerat com l’últim bastió del capitalisme salvatge en la seva fase primitiva de l’acumulació de capital sense lleis, viu la que podria ser la seva última batalla.

Als anys 90, quan Albània va abandonar el comunisme i va abraçar el capitalisme, un dels principals assessors del Fons Monetari Internacional encarregat de reconduir el país cap al nou paradís de la llibertat i del consum va fer famosa l’expressió xec en blanc. El xec en blanc volia dir que, a canvi de la destrucció del passat comunista, el món capitalista -sobretot els nord-americans, tan estimats pels albanesos- donaria al país un xec en blanc per reconstruir-lo de dalt a baix segons els principis de la democràcia però, sobretot, del Fons Monetari Internacional i la llibertat dels mercats financers, que és la Mare de Totes les Llibertats.

Els albanesos es van prendre la promesa del xec en blanc al peu de la lletra i van esmicolar literalment el país. No va quedar ni una sola fàbrica sense destruir, ni una cooperativa agrícola. La primera fantasia capitalista d’aquests anys -també promoguda per l’FMI, sempre fidel a la doctrina de primer acumular, moure el diner, crear rics, i després ja ens espavilarem per redistribuir- va ser la creació de “les piràmides”, una sèrie de fons d’inversió on la gent posava els diners i cobrava uns interessos desorbitats. Fins que les piràmides es van enfonsar, perquè, com és evident, els diners no es multipliquen com els pans i els peixos i només podien cobrar els que eren al cim de la piràmide, ben alimentats per la massa de petits inversors que ho acabaven de perdre tot.

Aleshores Albània va viure la seva pitjor crisi destructiva. Aquesta vegada, enmig d’un clima de guerra civil dominat per les bandes armades, es van assaltar tots els dipòsits d’armes i es van robar fins i tot els avions de guerra -pocs- que tenia l’antic exèrcit. Aquelles armes en mans de la població, a més a més d’anar a parar a la guerra a l’antiga Iugoslàvia -sobretot a Kosovo i a la guerrilla de l’UCK-, van servir per avançar en la construcció capitalista en la seva fase inicial, en què l’ajuda del Kalàixnikov ha sigut tan important com la de l’FMI.

L’exemple més extrem i entusiasta del nou model de capitalisme del Kalàixnikov ha sigut precisament el poble de Lazarat, que aquests dies està lliurant la seva última batalla i es nega a seguir les directrius de la Unió Europea -i de l’FMI- perquè s’incorpori a la segona fase del nou capitalisme, abandoni els negocis criminals i s’adapti a les lleis que, a poc a poc, intenten acompanyar la construcció del nou estat.

Irredempt, Lazarat es nega, amb les armes a la mà, a abandonar el negoci de la droga, al qual es dedica des de fa vint anys. És un negoci en el qual participa tot el poble, inclosos els nens i els ancians. Les plantes de marihuana ocupen tots els cultius i omplen els subterranis, convertits en laboratoris. El benefici és tan colossal que sobrepassa la meitat del PIB albanès. Fins a l’any passat la policia no havia gosat intervenir-hi, però des que Albània es va convertir en candidata a entrar a la Unió Europea les pressions perquè comenci a desmuntar els negocis criminals formen part de les condicions per poder-s’hi incorporar. El juny de l’any passat, doncs, Lazarat va ser atacat per primera vegada en una operació en què van participar més de 800 policies, que no ho van tenir fàcil perquè es van trobar amb una gran resistència armada: els van atacar fins i tot amb granades antitanc i morters. Durant aquesta operació es van cremar nombrosos cultius, cosa que va aixecar una fumerada que, comenten al poble veí de Gjirokaster -el poble de Kadaré-, va provocar en els veïns una estranya hilaritat i una fantasiosa pèrdua de consciència. Aquell primer atac va acabar també amb nombroses detencions, però els habitants de Lazarat, multimilionaris gràcies a la droga, no es van rendir i no s’havien resignat a renunciar al negoci de la droga. Fa uns dies els policies que vigilaven el poble van caure en una emboscada -els van barrar el pas amb un camió- i dos franctiradors els van disparar; van matar un dels policies. La resposta no es va fer esperar i Lazarat s’ha convertit en un nou escenari d’enfrontaments, detencions i escorcolls durant els quals, a més a més de la droga, s’han requisat diversos arsenals d’armes de guerra.

Fa tres anys, quan hi va haver els incendis de d’Empordà, una amiga albanesa em va explicar que ells també tenien una onada d’incendis. Era precisament als voltants de Lazarat. Es veu que els veïns que van trucar als bombers de la zona van rebre com a resposta que de moment no hi podien anar perquè estaven fent servir els vehicles per regar els camps de marihuana. Aquest any, gràcies a les pressions de la UE i, potser, també de l’FMI, Albània es proposa culminar les següents etapes del capitalisme, esgotada la primitiva i salvatge etapa inicial. Seguint la carretera de Lazarat em dirigeixo a la frontera grega, on sembla que el capitalisme ja es troba en un estadi molt més avançat.