Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Pensament paleolíquid

Aquest divendres a la nit em vaig asseure davant del televisor pensant en aquella idea antiga segons la qual potser hi trobaria algun debat interessant, una pel·lícula o qualsevol d'aquells programes anodins que et permeten arribar al son reparador d'una manera amable. Aviat, però, estava completament desvetllat, accelerat com un motor fora de control. "Xoriços, desvergonyits, assassins", cridava en una de les cadenes un presentador engominat, que va aconseguir que em quedés paralitzat, fixat a la pantalla com quan l'impacte d'un accident de cotxe et fa girar el cap i acabes veient una escena que no volies veure. Atrapat per aquells crits, doncs, vaig fixar-me que el presentador, envoltat de tertulians, cridava sobre el fons de les imatges dels etarres que han estat alliberats aquesta setmana després de la sentència europea sobre la doctrina Parot, entre els quals hi ha l'autor de la massacre d'Hipercor.

El tema no és qualsevol cosa, de manera que vaig voler escoltar què deien la resta dels tertulians. Per introduir el debat el presentador va explicar que en certa ocasió un sindicalista el va insultar i ell l'havia denunciat a la justícia. "Però a mi no m'empara la justícia perquè no sóc d'ETA", va afegir. Aleshores, tallant els tertulians enfurismats, demanant-los un minut de paciència, va passar el següent: el presentador ensenya a l'audiència una caixa de conserves i pregunta: "¿Sabeu en què val la pena perdre's? Val la pena perdre's -afirma- en tot això que tenim aquí davant: musclos, tonyina, ventresca... Aquesta capsa -explica- no es pot comprar al Carrefour". ¿Anava a dir Hipercor i per això se li escapa el riure? "Però la podran encarregar al telèfon... I ara -va concloure- tornem a l'assumpte". "L'assumpte", després de l'interludi amb tonyina i ventresca, eren "els assassins d'ETA", que en aquests moments "estan bevent txikitos , mentre nosaltres treballem setze hores al dia". Els tertulians assenteixen enrabiats, impacients per intervenir. Però encara no és el seu torn, perquè el presentador anuncia ara un refresc que patrocina el programa i ensenya a continuació una cuixa de pernil. "Un pernil boníssim -diu- perquè els espanyols, quan provem les coses bones, les altres coses ja no les volem menjar. Els xinesos que facin el que vulguin. Nosaltres el que volem és un bon pernil!" Aleshores sí, aleshores s'obre el torn de paraules: assassins, xoriços, indesitjables... Decideixo canviar de cadena. Navego uns minuts entre més tertúlies, investigacions morboses, concursos i finalment aterro enmig d'un paisatge en blanc i negre, una escena plàcida, on hi surt gent que aprecio, cuiners, periodistes, escriptors, metges, actors... Parlen del "seny", el sentit de la vida, la tolerància, el diàleg, els ideals, els sentiments, l'equilibri, el compromís. "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit", apunto disciplinadament. "Al pot petit hi ha la bona confitura", segueixo apuntant consells tan bons. Pateixo per si se m'escapa alguna cosa perquè sento que ja m'arriba la son i que m'enfonso en un allioli que a poc a poc comença a agafar cos. Veig un pernil, el seny, Hipercor, monedes que cauen dels arbres i jo me les empasso i les cago en una guardiola; i ara ja no sé si és la guardiola adequada, la del seny o la que treballa per al benestar de tots nosaltres; sento com el pensament pastós del mal rotllo es va solidificant en el pensament paleolíquid, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, en el pot petit... potser estic, finalment, atrapant una idea... ¿Com és que a vegades ens resistim a ser feliços?