Publicitat
Publicitat

Enterrar el Luxleaks

ESCÀNDOL. Un any just ha trigat la Unió Europea a enterrar l’escàndol del Luxleaks, l’entramat fiscal que durant anys va permetre a 340 multinacionals d’arreu del món -des de Disney fins a Facebook o Skype- evadir impostos a través de les seves seus a Luxemburg. No feia ni una setmana que Jean-Claude Juncker ocupava la presidència de la Comissió Europea quan un consorci d’investigació periodística va denunciar el que tothom, durant anys, havia donat per fet: el país ric i endreçat que Juncker va dirigir durant gairebé dues dècades era un paradís fiscal.

La manera com el nou executiu comunitari va encarar aquella primera crisi va ser un manual de despropòsits sobre com no s’han de gestionar ni amagar les responsabilitats quan la realitat t’explota en un titular a cinc columnes. L’home que s’havia presentat a unes eleccions europees assegurant que la seva seria “la Comissió de l’última oportunitat” per recuperar la confiança dels europeus quedava, de cop, al descobert, convertit en el símbol d’unes pràctiques abusives i injustes en una UE cada cop més desigual. Juncker es convertia als ulls de molts en el representant d’aquesta mena de despotisme il·lustrat que ha governat i governa els interessos dels Vint-i-vuit. Els mateixos que ara, onze mesos després, s’han encarregat de diluir aquelles promeses vagues d’un Juncker sota sospita, que anunciava una gran reforma per acabar amb els acords secrets entre governs i multinacionals.

CONSEQÜÈNCIES. A l’hora de la veritat, però, Brussel·les no ha intentat legislar contra aquests vestits fiscals a mida sinó, senzillament, aplicar-hi una mica de transparència. La proposta de la Comissió pretenia obligar els governs comunitaris a fer públics, a partir del 2016, tots els acords firmats amb empreses i, cada tres mesos, intercanviar informació fiscal amb els seus socis. Si, sota la pressió de l’escàndol, Juncker va arribar a admetre un “excés d’enginyeria financera” al país més ric de la Unió Europea, el temps i la connivència han rebaixat la seva determinació de fer net.

El 6 d’octubre passat els ministres d’Economia van acabar d’aigualir la mínima voluntat de transparència comunitària. Els Vint-i-vuit van decidir que la Comissió Europea no podrà tenir accés a la informació que intercanviïn els governs, així s’asseguren que no s’utilitzaran aquestes dades en contra seu si Brussel·les obre una investigació per suposades ajudes estatals. A més, també han volgut limitar aquesta transparència als últims cinc anys, quan molts dels acords fiscals secrets vigents es van negociar a la dècada dels 90. La casualitat -per no dir causalitat- ha volgut, a més, que aquest semestre la presidència rotatòria de la Unió Europea estigui en mans de Luxemburg.

RESPONSABILITATS. Per al Parlament Europeu tot ha quedat en una “oportunitat perduda”. En realitat, l’acord de l’Ecofin va molt més enllà. És la demostració que el simulacre de mea culpa de Juncker durant l’escàndol només va servir per comprar temps.

“¿Vostè creu que encara és l’adequat per seguir presidint la Comissió?”, li va preguntar un periodista italià a Juncker el primer dia que va baixar a donar la cara davant la sala de premsa en ple escàndol del Luxleaks. “Sóc tan adequat com vostè”, el va tallar un Juncker enfadat. El luxemburguès ha sigut sempre el polític més idoni per a una manera concreta de construir la Unió Europea. El que ha passat els onze mesos posteriors demostra que la responsabilitat de tanta enginyeria política i financera no és en mans d’un sol home sinó que forma part d’una manera de governar, contra la credibilitat i la confiança, que els líders europeus no semblen voler canviar.