Publicitat
Publicitat

El califat del terror

DE LÍBIA A TUNÍSIA. 1.079 quilòmetres de costa: és la distància que hi ha entre la ciutat de Sirte -on la branca líbia de l’Estat Islàmic va segrestar 21 cristians coptes per decapitar-los davant el mar, el febrer passat- i la població tunisiana de Susa -on divendres un home armat amb un Kalàixnikov va matar en nom de l’Estat Islàmic 39 turistes que prenien el sol a la platja privada d’un hotel-. Poc més de mil quilòmetres de carreteres polsoses que gairebé permetrien resumir els últims quatre anys d’una lluita global. Els esforços de Tunísia per consolidar l’única transició democràtica de les revoltes àrabs: dues eleccions, una nova Constitució, la tensió constant per l’equilibri entre política i religió, i la irrupció d’un islamisme radical que ataca un dels pilars de l’economia del país. A l’altra banda d’una frontera porosa, la guerra de Líbia, l’estat fallit pel buit de poder que segueix als bombardejos occidentals, el caos d’una població que continua armada, l’evolució dels jihadistes de la guerra siriana i, finalment, l’afirmació d’un Estat Islàmic que s’estén territorialment, s’infiltra per cada escletxa d’inestabilitat i es consolida com la nova gran franquícia de terror del nord d’Àfrica al Sahel i el Pròxim Orient. I, enmig de tot plegat, la por de la població. La que fuig de la violència a la riba sud del Mediterrani i la que ha creuat mig continent per intentar pujar a una barcassa que sortirà d’algun punt d’aquestes platges, com ho van fer els 700 immigrants morts a l’abril pel naufragi d’una embarcació davant les costes de Líbia.

SENSE EUROPA. A l’altra banda del mar, una vegada més, Europa se’n desentendrà. Ho va fer amb Líbia després de derrocar Al-Gaddafi i durant bona part de la revolta egípcia. L’aleshores cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, va ser la representant occidental que més vegades es va reunir amb el líder dels Germans Musulmans, Mohammed Mursi -fins i tot durant la seva detenció-, però la UE no va jugar el més mínim paper polític en la fallida transició egípcia. Els ajuts europeus a Tunísia, l’únic país que realment ha fet un pas endavant en el procés de democratització, són molt inferiors als que ha rebut, per exemple, el Marroc, on el règim ha controlat amb mà de ferro els canvis introduïts.

‘JIHADISTAN’. Avui fa un any que Abu Bakr al-Bagdadi va sortir de la clandestinitat per proclamar el califat des d’una de les mesquites de la ciutat iraquiana de Mossul. Més de 20.000 estrangers, entre ells 3.400 occidentals, han viatjat des de 90 països diferents per unir-se a aquest Jihadistan, com l’anomena l’expert Jean-Pierre Filiu, dotat d’armes, petroli i fons. Un territori totalitari sota un règim sectari i cruel, nascut del descontentament i la revenja de la postguerra iraquiana. Les forces de l’Estat Islàmic ja controlen gairebé la meitat del territori sirià. A Líbia hi tenen bases d’entrenament i fa un mes van ocupar l’aeroport de Sirte. El país viu, a més, una segona guerra civil, ara pel control dels ingressos petroliers i les institucions.

L’ostentació dels mètodes inhumans -decapitacions, lapidacions i execucions en massa- s’ha convertit en la marca de l’Estat Islàmic. Però la guerra global de l’EI comença pel més pròxim. El seu enemic no és únicament Occident sinó qualsevol societat al marge del seu “islam veritable”, per això ataquen l’excepcionalitat tunisiana. En la seva lògica propagandística, l’atemptat de divendres, com el del Museu del Bardo del 18 de març, és un recordatori als turistes europeus de la seva vulnerabilitat; als tunisians, de la fragilitat del seu procés polític, i a la regió, del poder desestabilitzador del califat del terror.