Publicitat
Publicitat

Una mare de Baltimore

SENSACIONS. Nina Simone cantava “Baltimore, la ciutat on només viure ja és difícil”. Eren els anys 70 del segle passat. Anys d’aldarulls racials als Estats Units, que la sacerdotessa del soul va denunciar i combatre fins que va acabar marxant a viure lluny del seu país per una bona temporada. La duresa d’aquell Baltimore que moria en la cançó i on la gent amagava el seu rostre, ha tornat de cop. És una vella sensació als carrers més pobres de la ciutat. Uns episodis que recorden la violència de fa vuit mesos, de fa una dècada, de fa quinze anys i de moltes altres vegades durant tot aquest temps. La crisi de les subprime dels anys 2000. La droga als 90. El declivi industrial dels 80 i gairebé mig segle de llarga lluita pels drets civils. La població de Baltimore fa temps que se sent abandonada i Freddie Gray era només un altre home negre mort a mans de la policia. Perquè els joves negres tenen 21 vegades més possibilitats de morir per trets de la policia que els joves blancs dels Estats Units.

CRITS. És per això que Toya Graham va sortir al carrer, dilluns passat, a buscar el seu fill adolescent, Michael, per endur-se’l a casa a mastegots, arrencar-li el passamuntanyes i allunyar-lo de les protestes violentes que havien pres els carrers. Va ser una reacció en calent. Visceral. Et protegiré encara que sigui per força. Però en comptes de penjar-li la medalla de mare de l’any, com ha fet la premsa nord-americana, caldria entendre la por que va fer que Toya Graham reaccionés així. La por a perdre un fill que, amb setze anys, ja ha vist morir massa amics i veïns. Graham, mare soltera de cinc noies i un noi, sap que el seu no va ser un acte d’heroïcitat sinó de desesperació.

La historiadora nord-americana Stacey Patton denunciava al Washington Post que lloar Graham no fa més que distreure’ns de la dura realitat, i és que, tant se val com es comportin els joves negres, el risc d’acabar víctimes de les seves pròpies circumstàncies sempre serà present. I la reacció violenta d’una mare espantada no ho canviarà. Cal molt més que això. Graham i els seus fills viuen enmig de carrers sencers de cases abandonades i mal tapiades. Néixer al nord de Baltimore, al barri de Roland Park, el més ric de la ciutat, garanteix una esperança de vida similar a la del Japó. Néixer a Seton Hill, una de les zones més pobres -a pocs quilòmetres d’allà-, et condemna a una esperança de vida similar a la del Iemen, segons dades oficials publicades aquests dies. La mortalitat dels nadons afroamericans el primer any de vida és nou vegades superior a la dels nadons de raça blanca dels barris benestants de la ciutat.

SILENCIS. Les protestes pacífiques per la mort de Freddie Gray no van merèixer ni una línia en l’exhibició de carisma i humor d’un president afroamericà que, un any més, es ficava la premsa a la butxaca en el sopar anual per als corresponsals de la Casa Blanca, el dissabte 25 d’abril. A menys d’una hora en cotxe del centre del poder dels Estats Units, la ciutat símbol de la desigualtat era a punt d’esclatar. I Barack Obama encara havia de reaccionar. El president l’ha qualificat de “crisi d’ebullició lenta” però l’acceleració de notícies relacionades amb episodis de violència racial els últims mesos als Estats Units demostren que és un problema antic, persistent, que trenca el país, divideix ciutats i manté una societat amb habitants de primera i de segona. Els Estats Units no es poden permetre més Freddie Grays. Ni Michael Browns, l’adolescent de Ferguson que no anava armat i que va morir per un tret policial. Ni Eric Garners, l’home que va morir cridant “no puc respirar” mentre el reduïen amb violència al mig del carrer per vendre cigarrets il·legalment. Ni tampoc Toya Grahams, mares desesperades per salvar els seus fills d’un destí que sembla escrit pel fet d’haver nascut negre a la part més pobra de Baltimore.

PUBLICITAT
PUBLICITAT