Publicitat
Publicitat

L’Univers d’una generació que es perd

Al carrer Copèrnic hi té l’estudi Eugènia Balcells i allà, en una sala tota forrada de negre, hi ha l’Univers en forma de gran instal·lació

VAIG ANAR A VEURE L’UNIVERS AL CARRER COPÈRNIC. Sembla una broma però va ser així. Al carrer Copèrnic hi té l’estudi Eugènia Balcells i allà, en una sala tota forrada de negre, hi ha l’Univers en forma de gran instal·lació. Una estructura esfèrica complexa sobre la qual projecta imatges dobles del Sol, la Lluna, les constel·lacions, les galàxies... tot el que fins ara hem pogut veure del que va passar fa milions d’anys llum als llocs més recòndits de l’Univers. És un treball hipnòtic i fascinant que, com és habitual en ella, parteix d’idees i de conceptes científics però els dota d’una formalització artística que li permet agafar-se més d’una llicència. Per fer aquesta peça, Balcells va estar-se amb un petit equip de rodatge una setmana a l’Observatorio Roque de los Muchachos, de l’Institut Astrofísic de les Canàries, on hi ha el grup de telescopis Isaac Newton, que dirigeix l’astrònom Marc Balcells, que és cosí seu. “De petits el nostre avi ens ensenyava a distingir les constel·lacions”, recorda l’artista, que de manera paral·lela a la instal·lació també ha fet un documental en què conversa amb el seu cosí de com la llum, i més concretament el seu espectre, és la principal font d’informació dels astrònoms per conèixer el que hi ha just a tocar del Big Bang.

La instal·lació, del 2012, es diu així, Universo, i inclou imatges gravades pels potents telescopis canaris i també de la NASA, de la qual ha agafat també els sons que -com explica excitada- emet cada planeta. Es va poder veure a Madrid, a Tabacalera, i la setmana que ve començar una gira per Mèxic en una exposició que s’inscriu en les activitats de l’Any de la Llum. Ella té clar, però, que encara que el seu treball utilitzi la ciència, i pugui resultar pedagògic, és abans que res una obra d’art. “En no tenir un objecte predeterminat, l’art pot ser una plataforma fantàstica per a aquesta trobada de disciplines que ha de marcar el segle XXI, quan hi hauria d’haver un nou Renaixement.”.

PROFETES SENSE TERRA

El cas és que aquesta obra, com moltes altres, encara no s’ha pogut veure a Barcelona. El que li passa a Eugènia Balcells (Barcelona, 1942) és el mateix que li està passant a una o dues, o més, generacions d’artistes del país. Són molts els que es queixen que no tenen un lloc on mostrar la seva obra, sigui galeria, espai o museu, encara que els avali una trajectòria llarga i consistent. Cada cas és diferent, esclar, però hi ha un problema comú que té a veure amb molts factors. Amb la feblesa general del sector privat, tal vegada també amb una certa endogàmia dels professionals de la crítica, el comissariat i la informació, i, per descomptat, amb un sistema de museus que encara no ha trobat la manera de fer encaixar l’obra d’aquests artistes entre un MNAC que ha de ser per definició historicista i un Macba que de tan selectiu ha acabat deixant fora una bona part de la realitat del país.

Balcells pertany a la generació dels conceptuals, aquella que a principis dels setanta es va revoltar contra la figura del pare, representada en aquell moment per Tàpies, i va rebutjar el misticisme de les matèries per obrir-se al món dels nous mitjans, del vídeo, de les edicions, de la crítica als mitjans i al consum, de les accions. Coses avui molt habituals però que en aquell moment eren una autèntica revolta. Ella, com també van fer Antoni Muntades i Francesc Torres, va agafar el camí de Nova York en lloc del de París, que encara va atreure companys de generació com Antoni Miralda i Joan Rabascall. Hi va viure molts anys, hi té llaços, i allà va començar a fer les primeres obres audiovisuals i també es va començar a fascinar per la física i la investigació amb la llum a través de la utilització de noves tecnologies, però no només: “Cada vegada que vaig a Londres m’escapo a la National Gallery a veure Seurat, és el gran predecessor de tot l’art digital, el primer que va separar els colors i va aturar el temps”.

El que passa és que molts d’aquests treballs quasi no s’han vist a casa seva. “Em sap greu perquè crec que per a un artista és important que la seva obra arribi a la gent del seu temps, perquè es puguin tenir les referències -diu Balcells-. Els artistes joves han de poder pujar a l’espatlla dels seus predecessors”. Per revoltar-s’hi i també per no repetir el que ja està fet. És el seu cas, però n’hi ha molts altres que també han tingut vida més enllà dels inicis heroics que puguin encaixar en determinats discursos teòrics. No és arqueologia, és art. I estan vius. Poden ser criticats, discutits i també apreciats. Però no és mereixen ser ignorats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT