CRÒNICA

Hi estem treballant

Val la pena ensenyar bé a anar en bici, és un record clàssic de quan ets gran

Pujar als ferrocarrils amb la bici a l’agost és un plaer, perquè no fas nosa. Tots els que a l’hivern se l’enduen per anar a treballar ara fan vacances, i l’espai reservat del final del vagó, que es comparteix amb el de les cadires de rodes i cotxets, va força buit. Suposo que els que sí que treballen deuen trobar que fa massa calor i no volen arribar suats a la feina. Aquests dies t’hi trobes ciclistes recreatius (dels que porten roba esportiva) que van a Peu del Funicular, per pujar a la carretera de les Aigües i para de comptar. A l’hivern, al matí, el lloc reservat per a les rodes sempre és ple. I si no és ple de rodes, és ple dels senyors que per alguna raó adoren seure en aquells seients plegables de la zona, tot i que n’hi hagi de buits a la resta del vagó. Normalment els ciclistes del vagó són molt amables. Els altres usuaris, si el tren va ple com dic, et miren amb certa hostilitat involuntària, amb aquella cara de “només faltava això”, que entenc.

Per fer temps fins que arribi a Barcelona, trec el mòbil i entro a la pàgina de l’Ajuntament que es diu “Com s’hi va” per veure si n’hi ha, de carril, pel lloc on vull anar. No. “Aquest servei encara no està disponible per rutes en bicicleta. Hi estem treballant”, diu. (No posen mai “per a”, pel que he vist.) Per curiositat, busco una altra ruta i em trobo amb el mateix missatge. I en una altra. Però no pot ser que estiguin “treballant” en cada un dels carrers de Barcelona on no hi ha carril. M’entretinc un moment en els textos: “El nou manual ha partit d’aquesta base per estudiar en profunditat la implantació de la bicicleta a Barcelona, no únicament des d’un punt de vista de senyalització, sinó amb una visió integral, amb l’objectiu de millorar la seguretat dels ciclistes, reduir els conflictes amb els vianants, millorar la connectivitat dels nous carrils bici, i abordar-ne la senyalització, la regulació, el disseny i tots els aspectes relacionats”. Ostres, quan llegeixo frases tan institucionals (“partint de la base”, “abordar-ne la senyalització”) m’imagino la veu de l’alcalde, com si fos ell qui m’ho digués. Em passava abans amb en Trias i ara em passa amb la Colau. Me’ls imagino llegint en veu alta. D’aquest altre paràgraf, per exemple, m’encanta el parèntesi: “La bicicleta és una manera alternativa de moure’s per la ciutat i el mitjà de transport més eficient en termes energètics (energia necessària per desplaçar una persona)”.

Baixo a Muntaner i tiro avall fins a la Diagonal, que ja hi ha carril. Un cop allà, ja no he de patir. Algunes bicis van molt de pressa i se salten els semàfors si veuen que no hi ha perill. Hi ha usuaris del Bicing, però, sobretot, gent amb la pròpia bici. En aquesta època ja no es veu tanta Brompton, aquesta bicicleta tan bonica, de rodes petites, amb senyors vestits en roba de feina (si tens sort, un dia et pots trobar l’Ignasi Aragay, que va a l’ARA), però sí que veus gent que, clarament, encara, va a treballar. Durant un temps, a la gespa de Francesc Macià hi havia una bici tota de color rosa (les rodes també) com una escultura. Estava lligada a un fanal, em sembla, i feia bonic. Ja la van treure.

Cap a Maria Cristina, un home rondina, perquè una mare i una filla s’han aturat al pas de vianants i li tallen el pas. “ ¡Siempre en medio! ” Segurament, la mare està ensenyant a la nena a anar en bici. I val la pena fer-ho bé, això (vull dir, sense emprenyar-se gaire). És un record clàssic de quan ets gran. També veig una família que semblen els tres óssos. El pare, la mare, el nen, tots tres amb bicis de diferent mida. Hi ha nois que van sense mans (sempre m’admira, això) i nois que s’agafen com si haguessin de caure. Passo per davant dels aparells que hi ha -ara són en totes les ciutats- per fer exercici. Una iaia ha pujat al de fer cames, però sense deixar la bossa. L’ha penjat a l’aparell. M’encanta.

Arribo al Parc de Cervantes. Travesso pel pas de vianants i segueixo la ruta del tramvia cap avall. Per aquest tros no hi ha carril, però més endavant sí que me’n trobaré. És una zona molt bonica de veure perquè hi ha els horts, tan ben cuidats, dels avis. El meu objectiu és arribar a Sant Joan Despí, com si anés a TV3 (és una ruta que faig a l’hivern). Després, tornaré amb el tramvia, que també està preparat per a bicis i és molt entretingut, perquè hi ha tot de gent gran que torna de l’Hospital Moisès Broggi i s’expliquen les malalties i s’ensenyen les cicatrius.

PUBLICITAT
PUBLICITAT