Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Refugiats a Rio

Llegeixo a la premsa dominical que diversos esportistes del Sudan del Sud, Etiòpia, el Congo i Síria formaran “el primer equip de refugiats que competirà als Jocs Olímpics”. De les atzaroses i terribles vides de tots ells ens n’ofereixen els tràilers. Per exemple, una de les dones, la siriana Iusra Mardini, “va empènyer la barca que s’enfonsava per poder arribar a la costa grega” i ara, a Rio, nedarà els 200 metres. El cap del COI ha dit dels membres de l’equip -que es diu Refugees Team- que són “un símbol d’esperança”. I entre les paraules de tots ells, m’aturo en les de la judoka Yolande Mabika, que va fugir de la guerra del Congo. Diu: “Espero que la meva història sigui un exemple per a tothom. A més, potser la meva família em veurà per televisió i podrem tornar a trobar-nos”. El seu poble va ser atacat i des d’aleshores no ha vist els pares.

Li paguen el viatge, les despeses, les vacunes, si calen, i la roba esportiva per anar a Rio. Li fan entrevistes, com la que llegíem, que ràpidament arriben als nostres cors sacsejables i als nostres ulls humitejables. Però no li paguen el viatge per, posem per cas, anar a comprovar si els pares són vius. Aquesta noia, que es diu Yolande, se’n va als Jocs Olímpics perquè és un símbol d’esperança. I la seva esperança és que (potser) la família la veurà per televisió i (potser) tornaran a trobar-se. Se’n va als Jocs Olímpics sense saber si sa mare és viva o si va morir finalment. Se l’emporten a Rio perquè té una història emocionant més que no pas esportiva. És un símbol. I els símbols et fan la feina. Aviam si té sort i la mare, en cas que sigui viva, des d’algun camp de refugiats, a les tres de la matinada (l’hora del karate) la veu en alguna tele. I almenys sabrà que la filla és a Rio, perquè tampoc s’hi podrà abraçar. O potser sí, si guanya una medalla. Quin món tan bèstia.