Publicitat
Publicitat

Santa Maria del Camí, ‘runner’ i màrtir

Ahir, al seu article de la pàgina 2, el nostre director, en Capdevila, es referia (amb una amabilitat que serà pagada amb vi) a la crònica que vaig tenir el plaer de publicar des de dins de la Marató de Barcelona. Ell entonava un “visca” a “les passions que no entenc” i a “la gent que les viu per nosaltres”. Hauré, doncs, d’explicar quina és la part addictiva d’aquest esport que fa que descreguts, amants dels bars o gossos de sofà el practiquem per gust i només per gust.

En primer lloc, córrer es diferencia de la majoria d’actes de la vida en una cosa: si fas el que toca, segur, segur que obtens el resultat esperat. Tu pots esforçar-te molt per trobar feina, per tenir un fill, però pots no aconseguir-ho. Corrent, sempre sí. Si t’entrenes amb persistència acabes la cursa.

En segon lloc, millores molt de pressa. De no poder córrer deu metres sense treure el fetge per la boca a aguantar vint minuts amb tranquil·litat, passen poques setmanes. Si ets disciplinat, de seguida corres una hora sense cap esforç. I ja en vols més.

En tercer lloc, és un esport solitari, tot i que també el puguis practicar en grup. Tu vas a la teva, tries el camí, penses, escoltes música, flipes amb el paisatge. No et cal ningú.

En quart lloc, fa que gastis moltes calories i que, per tant, puguis menjar-t’ho tot.

En cinquè lloc, té la gràcia que et permet, com a corredor popular, participar en les mateixes curses, al mateix circuit, el mateix dia i a la mateixa hora que els atletes d’elit. Ells surten abans i tu després. És com si un jugador amateur de futbol pogués sortir a xutar durant la segona part d’un Barça-Madrid.

I en sisè lloc us anava a dir que és barat, perquè només et calen les vambes, però no sóc tan malèfica. Hi ha milers de gadgets, adminicles i ginys (del tot superflus o del tot imprescindibles segons el grau de bogeria del practicant) que valen una pasta.