Publicitat
Publicitat

L'Estatut, ara sí?

Tot just 10 anys després de la creació del primer tripartit, no s'ha de perdre de vista el gran psicodrama col·lectiu que va portar a l'Estatut impulsat per Maragall, avalat a les urnes el 18 de juny del 2006. En la mesura que tot allò va desembocar, indirectament, en la gran manifestació del juliol del 2010, convé que aquella història accidentada no esdevingui ara una anècdota. Començaré per una paradoxa ben interessant: si poguessin fer marxa enrere, ni Alfonso Guerra hauria dit res sobre el seu raspall de petit demagog d'una altra època, ni el PP hauria portat el text al Tribunal Constitucional, recollit signatures, etc. Vull dir, ras i curt, que entre aquella actitud de menyspreu cap a la voluntat democràtica dels catalans i la situació actual hi ha una més que evident relació causal. Abans del sainet estatutari l'independentisme existia, evidentment, però el seu -diguem-ne- estil quedava ben lluny de les aspiracions majoritàries de la classe mitjana catalana. Les coses han canviat molt des de la fi del tripartit: de fet, en molts aspectes s'han capgirat i tot. El fracàs d'un projecte ideològicament contradictori, impossible, com avui podem constatar amb cruesa observant la naturalesa del PSC, va permetre que afloressin les inquietuds nacionals reals d'un segment de la població més aviat perplex. El retrat fundacional -en el sentit literal del terme- del tripartit mostra Zapatero, Maragall i Carod somrient des del balcó de la Generalitat. Hi ha encara un retrat immediatament anterior, ja groguenc, fet al Majestic: en comptes de Zapatero hi podríem posar Aznar, i en comptes de Maragall o Carod, Pujol. Heus aquí una altra ben raonable causa de perplexitat, un altre intent absolutament inútil de lligar l'oli amb l'aigua, de quadrar un cercle.

Més que d'una conducta reactiva de la gent, hauríem de parlar, però, d'una sensació compartida d'exhauriment d'un model sense recorregut, associada a la il·lusió de deixar-lo enrere i millorar, de passada, moltes altres coses. Per descomptat, la crisi econòmica va acabar d'arrodonir la cosa, i la catalanofòbia explícita de molts mitjans espanyols, i d'una bona part dels seus consumidors, ho va acabar de deixar tot ben clar. Tan i tan clar que passi el que passi d'aquí uns mesos, la línia que marca l'abans i el després de tot aquest procés no s'esborrarà fàcilment. Com li agradaria ara a Guerra no haver-se deixat portar per la incontinència verbal! I quantes vegades es deuen haver mossegat els punys la majoria de dirigents del PP, que van creure que la docilitat dels catalans era il·limitada! Per això no és gens improbable -més ben dit: en les actuals circumstàncies sembla quasi segur- que els mateixos que van desnaturalitzar l'Estatut acabin convertint-se'n en banderers entusiastes. Què s'hi juguen?

L'Estatut del 2006 va ser l'últim intent d'encaixar la identitat catalana en el si d'una Espanya que no l'admetia -ni l'admet, ni l'admetrà mai- com a tal. Es tractava d'un projecte plurinacional, en aparença acceptable per les dues parts, que tenia un avantatge innegable: no suposava cap sotrac important ni portava associat cap risc. Ni Catalunya havia de patir per una possible sortida de la UE ni Espanya havia de preocupar-se per perdre de cop i volta un 20% del seu PIB. En aquell precís context -l'any 2006 representa un dels grans punts d'inflexió del cicle de bonança econòmica- votar aquell Estatut no era cap insensatesa. Em refereixo, òbviament, a l'Estatut consensuat amplíssimament al Parlament i votat per la majoria dels catalans, no a la desferra que va perpetrar després el Tribunal Constitucional.

Finalment, però, les pulsions més arrelades del nacionalisme espanyol van acabar desestimant aquest projecte, que era generós en tots els sentits. ¿Resulta honest, en aquest sentit, proposar ara falses "terceres vies" que no són res més que una acceptació in extremis de l'esperit de l'Estatut no retallat? Jo crec que no només són deshonestes, sinó que mostren una debilitat que ningú no s'esperava. Un país fort no necessita portar la seva acció diplomàtica a l'extrem de la "coacció preventiva"; ni el seu govern recorre per sistema a una mena de silenci administratiu perpetu quan no sap com encarar els problemes; ni amaga a la tele les imatges de les manifestacions que van contra els seus interessos; ni rectifica oportunistament i de qualsevol manera, com fan els nens petits quan els han enxampat amb una mentida. En fi, no descartin una gegantina manifestació a Madrid, amb autocars arribats de tot Espanya, i una gran pancarta on hi posi: " ¡Ahora queremos el Estatut! "