Publicitat
Publicitat

'Miracula et mirabilia'

En les èpoques convulses i incertes, immediatament abans d'un gran canvi, la gent sol veure coses rares, senyals al cel, signes inquietants. Tot guió necessita un escenari adequat. A l'Edat Mitjana i el Renaixement existia l'expressió miracula et mirabilia per referir-se a aquests missatges providencials de difícil interpretació. Abans que destronessin un rei o enverinessin un papa, abans d'una epidèmia mortífera o d'una guerra, el sol solia tornar-se vermell, o potser plovien granotes, o les estàtues ploraven... Fa només 40 anys, la mort de Franco va anar acompanyada de milers de persones que afirmaven que havien vist ovnis, d'altres que reconeixien la seva pròpia tieta en una de les cares de Bélmez i alguns que havien doblegat culleres només amb la força de la seva ment, davant de la tele, quan José Maria Íñigo va convidar aquell entranyable farsant anomenat Uri Geller. La idealització de la Transició espanyola fa que aquell clima d'ignorància petulant i d'irracionalitat subdesenvolupada s'oculti púdicament, però és tot just la que va presidir el procés. Hi vaig pensar la setmana passada mentre s'anaven succeint els miracles i les meravelles, sovint d'abast còsmic: un llamp impressionant caient a la basílica de Sant Pere, unes hores després que Benet XVI renunciés a continuar el seu pontificat; un asteroide que passava perillosament a prop de la Terra, i els fragments d'un meteorit que haurien pogut causar un gran desastre a Rússia... Tot guió, ara i sempre, necessita l'atrezzo corresponent. Llàstima que els típics rumors que la NASA expandeix des del final de la Guerra Freda per cridar l'atenció i autoreivindicar-se ("Hem trobat aigua a la Lluna", etc.) siguin a hores d'ara massa previsibles.

Estem fent el que manen aquests temps obscurs: ens sentim gairebé obligats a veure coses rares, senyals de procedència incerta, signes inquietants, veus que sembla que arribin de molt lluny. Aclaparats per una crisi econòmica que ni tan sols havíem considerat com a possibilitat real, necessitem missatges senzills i profetes que ni tan sols facin oracions subordinades. Coses directes i crues, sense matisos, que ens ajudin a transitar per la foscor. En aquest context enrarit, la setmana passada vaig observar també la proliferació de missatges perillosament esquemàtics, més propis d'una societat desesperada que no pas crítica i realment conscient de la naturalesa dels seus propis problemes. De moment, tot plegat només ha portat a la microdemagògia i a l'erotisme narcisista que fomenten els primers plans fotogràfics. El terreny, però, ja està adobat per a discursos cada cop més simplistes, com els que reflecteixen la vella lluita del Bé contra el Mal als espectacles de putxinel·lis. En un escenari tan vistós, entre miracula et mirabilia , contemplarem la regeneració del sistema gràcies a tres o quatre consignes que es puguin corejar pel carrer. I correran rius de llet i mel, i el lleó jaurà amb el xai.

En nom del rebuig a la corrupció política estem renunciant a la mateixa política. És com si per manifestar que hem trobat la sopa massa salada optéssim per deixar de menjar qualsevol cosa, per sempre més. El negoci, al meu entendre, no seria gaire clar. Vivim temps estranys i confusos en tots els sentits, però no són més estranys i confusos que els que va portar la barreja de crisi econòmica, fi d'un sistema polític i canvi cultural profund als anys setanta. Per pura casualitat, la crisi del petroli, la mort de Franco i la psicodèlia van arribar agafats del bracet: una barreja indigerible. Ara, en un altre context, s'han aplegat unes circumstàncies que també han donat lloc a una tempesta perfecta. L'interessant seria no fer el ridícul com llavors, a còpia de saber detectar els nous Uri Geller que dobleguen culleres quan nosaltres mirem cap a un altre lloc. Els corruptes fan fàstic, però els oportunistes fan por.

Entenc que reivindicar l'acció política enmig d'aquest fangar pot semblar ara mateix una broma de mal gust. Entenc també que reclamar racionalitat en un context de desesperació pot ser mal interpretat. En tot cas, i potser perquè tinc massa presents les amargues lliçons de la centúria passada, crec fermament que, quan el descrèdit de les institucions no va acompanyat d'una alternativa constructiva, les conseqüències solen ser catastròfiques. Hem vist grans miracula et mirabilia , i més que en veurem, però no ens hauríem de deixar impressionar amb tanta facilitat. La superació d'una situació com la que vivim demana una certa flegma, que aquí sempre ha estat un bé escàs.