Publicitat
Publicitat

No són només les vacunes

El cas de la diftèria ha fet saltar algunes alarmes, però el problema de fons -per desgràcia, això només és el símptoma anecdòtic d’una disfunció profunda- continuarà on era. Només cal pensar en el tractament mediàtic simètric que s’ha fet d’aquest cas: “Els antivacunes opinen això, i els pro vacunes allò altre”. És una manera com una altra de plantejar-ho, efectivament, però porta per força a altres contraposicions similars: “Uns creuen que Elvis Presley està mort, mentre que altres opinen que viu en una base secreta a Mart”. Abans que algú es queixi del paral·lelisme, demano respecte per les persones que creuen en aquesta segona vida del Rei del Rock en un altre planeta. O és que no mereixen un respecte? No paguen impostos, potser? ¿Ens creiem superiors a ells i considerem que tenim dret a insultar-los?

¿Veuen que n’és de fàcil l’art de la demagògia? Demanar respecte per les pròpies creences ho pot fer tothom, naturalment; però argumentar les coses que s’afirmen (o es neguen) és més complicadet. Quan es tracta de salut pública no podem llençar l’agulla hipodèrmica i amagar la mà. Molt abans d’aquest cas, un servidor de vostès ja s’havia fet ressò en diverses ocasions del cas Wakefield. L’any 1998 Andrew Wakefield va publicar un estudi en què s’establia una correlació entre l’administració de la vacuna anomenada triple vírica i l’autisme. L’estudi no es va publicar a qualsevol lloc, sinó tot just a The Lancet, la bíblia de la medicina. Com a conseqüència d’això, molts pares van decidir no vacunar els seus fills. Recordem que no estem parlant d’una erupció cutània ni de qualsevol altre efecte secundari: estem parlant d’autisme. El problema és que l’estudi de Wakefield constituïa un frau científic premeditat i motivat per diners. L’estafa era tan escandalosa que el Regne Unit va retirar-li la llicència per exercir la medicina, i la revista The Lancet va suprimir l’article i va demanar disculpes per aquell “ elaborate fraud”. Dos anys abans, el metge havia entrat en contacte amb un advocat del moviment antivacunes anomenat Richard Burr, que volia demandar les farmacèutiques per aquesta raó però que, òbviament, no disposava de cap prova. L’encarregat de proporcionar-la, inventant-se-la de cap a peus, va ser Wakefield.

Malgrat ser la clau de tot plegat, aquests dies no he llegit el nom de Wakefield enlloc. Quina pot ser la raó d’aquest inexplicable oblit? Segurament que no permetia jugar a la ridícula contraposició entre “partidaris” i “detractors”: la cosa s’assemblava moltíssim més a l’exemple que hem posat d’Elvis Presley. Ja veuen, doncs, que el paral·lelisme no és forçat: comparar estudis científics amb aixecades de camisa com la que acabem de ressenyar resulta poc convincent. Val més no parlar-ne, doncs.

Tot això forma part d’un pack bigarrat, d’un conjunt perfectament identificable però que no té nom: citacions inventades d’Einstein, barretes de sàndal, tractats ufològics, aromateràpia, folgada roba new age, creus egípcies, musiqueta chill out, boles de vidre, cartes astrals, cromoteràpia, flors de Bach, molts quilos de tofu, pèndols i penjolls, regressions hipnòtiques, llibres d’autoajuda, polseres magnètiques, reencarnacions, mística quàntica, menjar macrobiòtic, enregistraments de cants de balenes, reiki, conspiracions prêt-à-porter, novel·les sobre el Sant Grial, filosofia holística, mística zen, samarretes amb símbols càtars, boletes homeopàtiques, meditació transcendental, amulets sioux, reflexologia podal, ayurveda, espelmes de colors, tai-txi, xamans de barriada, antipsiquiatria, numerologia, meridians energètics, piràmides de metacrilat, mantres budistes, arcans cabalístics, ortorèxia, culte a l’emoció, egocentrisme i irresponsabilitat. Aquest conjunt estrany no té nom, certament, però -ara no dissimulin!- tots sabem de què i de qui estem parlant. Doncs bé: el cas de la diftèria només és la minúscula punta d’aquest monstruós iceberg postmodern de creences irracionals. L’origen del despropòsit és paradoxal: la desconfiança extrema cap a tot el que soni oficial o propi del sistema ha acabat portant a la més preocupant de les credulitats. Tot el que diguin les autoritats sanitàries és mentida, mentre que el que hem llegit en un blog on es diu que la sida no existeix i que només és un invent de les farmacèutiques és veritat. El problema, doncs, no rau a vacunar o deixar de vacunar, sinó a haver normalitzat la sospita sobre les lleis de Newton i la taula periòdica d’elements, que segons alguns només són el fruit del capitalisme patriarcal opressor i no sostenible.

PUBLICITAT
PUBLICITAT