Publicitat
Publicitat

La fi d'un argument

La magnitud numèrica i el caràcter cívic de la concentració que es va produir divendres passat, 12 d'octubre, a la plaça Catalunya clarifica el procés polític que estem vivint d'una manera extraordinària. Fa tot just un mes, l'endemà de la Diada, es va generar una imatge: la d'una majoria nítida de la classe mitjana catalana que s'expressava afirmativament. Fins divendres passat, però, al retrat global, complet, li faltava una peça. De fet, la veritable naturalesa de la Diada només es podia avaluar observant la dimensió del seu revers, és a dir, el nombre de persones que no estaven d'acord justament amb el que allí es demanava. Des d'una perspectiva numèrica, els dos fets ni tan sols resulten comparables. Que consti que estem parlant de persones per metre quadrat, no de vots: aquests els veurem i els comptarem el 25 de novembre. Intuïtivament, però, és prou evident que la societat catalana no s'ha polaritzat. Si fos així, l'escenari triat no hauria estat la plaça Catalunya, sinó tot el passeig de Gràcia i el centre de Barcelona, com fa un mes. L'altre dia ni tan sols es va haver de tallar el trànsit. El fantasma d'un país partit en dos, dividit simètricament, s'ha volatilitzat: aquests romanços ara ja no se'ls pot creure ningú. I atès el caràcter exquisidament cívic d'ambdues manifestacions, parlar d'un possible enfrontament constitueix una barbaritat malintencionada.

La Diada de 2012 va donar lloc a la visibilització d'una nova majoria social que no s'esperava ningú, ni tan sols la mateixa majoria social acabada de constituir: l'eufòria d'aquell dia tenia també un punt de sorpresa, però no d'incredulitat. El naixement d'una nova majoria va inexorablement acompanyat de l'eclosió d'una nova minoria, que és la que es va concentrar pacíficament divendres passat. En aquest cas, crec que la incredulitat va prevaldre potser sobre la sorpresa, fins al punt que la Delegació del govern d'Espanya va certificar un fet paranormal: que a la plaça de Catalunya s'hi poden encabir 7 persones en un metre quadrat. Aquest visible canvi d'hegemonia no ha estat traumàtic, com per desgràcia acostuma a ser habitual, i això honora tant la nova majoria com la nova minoria. Tret del PSC, que inhibint-se tàcticament d'aquest procés ha fet un paper vergonyós, la resta de formacions polítiques catalanes, inclòs el PP i C's, han jugat les seves cartes com ho han cregut oportú, però sense fer trampes. Independentment dels escons que cadascú tregui el proper 25-N, penso que cap partit, amb l'excepció ruboritzadora del PSC, ha decebut els seus votants.

Segons la perspectiva etnicista del nacionalisme espanyol, les expectatives d'una emancipació nacional de Catalunya comptarien sempre amb la ferma oposició d'allò que consideraven "els seus", és a dir, les persones castellanoparlants i/o nascudes fora de Catalunya. És el que expressava aquella mena de dement en demanar la deportació de 150.000 catalans d'origen extremeny "al seu lloc". Aquesta gent es deu pensar que Obama és de Kènia perquè el seu pare era nascut allí. Després de sospesar què va passar l'11 de setembre amb el que va passar el 12 d'octubre, l'argument etnicista de la llengua o de l'origen geogràfic ja només el pot esgrimir un cínic. Tot plegat canvia les coses radicalment, i no només per una qüestió argumental: la nova majoria no és cap abstracció, i la nova minoria tampoc. En totes dues hi ha catalanoparlants i castellanoparlants, rics i pobres, vells i joves. La nova identitat de cadascú s'ha forjat entorn d'uns valors, i fins i tot d'una estètica, que s'associen a Catalunya o a Espanya, respectivament. Res d'estrany: pura normalitat postmoderna, que es dóna a qualsevol lloc del món vestida de mil maneres diferents. En contextos com el català, aquesta modulació axiològica, aquesta identitat basada en l'adscripció a uns valors, té per força un component polític. En d'altres no, per descomptat.

En tot cas, el que els estic explicant disposa d'un recorregut molt més llarg. El que va proposar el catalanisme fundacional a Espanya fa més de 100 anys era, bàsicament, un canvi de valors: els del vell imperi colonial que s'acabava de podrir ja no servien. Calia ser un país europeu i treballar eficientment. Aquest argument, el de la locomotora, també ha perdut el seu sentit. Tot i així, encara el va brandar patèticament el ministre Gallardón fa uns dies. Sentint-lo, em va venir al cap el vers d'una cançó d'un madrileny d'adopció, Joaquín Sabina: " Ahora es demasiado tarde, princesa ". Gran peça.