Publicitat
Publicitat

És l’estètica, estúpid!

The economy, stupid!”, cridaven els partidaris de Bill Clinton quan es va enfrontar a les urnes amb Bush Sr., i el va guanyar. La frase va fer fortuna, i des de llavors s’ha repetit en tota mena de contextos. Però el món és ample i complex i, a banda de l’economia, hi ha moltes altres coses que serveixen per explicar les sinuoses ondulacions per on transita la política. Qui encara cregui, com van fer els vells marxistes que ara dormiten en algun racó de l’abocador de la història, que l’economia ho explica absolutament tot, avui no entendrà res del que passa. La gent es mou i es commou per moltes altres coses, i l’estètica és una de les més importants. No m’imagino ningú matant o morint amb una fotografia del decrèpit Fidel Castro —amb xandall i sabatilles d’anar per casa— a la butxaca; però, en canvi, em resulta molt fàcil visualitzar la mateixa escena substituint aquella foto depriment per l’èpica imatge del Che Guevara atalaiant la utopia, jove i bell com un heroi homèric. Tampoc seria capaç de pensar en un acte d’immolació mentre sona la cançoneta kitsch d’un partit de centre, però sí quan se sent el rotund, impressionant himne de l’URSS, que avui encara és el de la Federació Russa. És l’estètica! No busquin ideologia, ni raons econòmiques, ni estratègia política on només hi ha això: estètica. No ens empatollem amb recargolades anàlisis on només ensopegarem amb colors sobreinterpretats, un tipus de roba en comptes d’una altra, gestualitats inflades, signes buits de contingut, símbols devastats pel pas del temps. No confonguem una manera de ser amb el que, en realitat, només és una manera d’estar. Són dues coses ben diferents, però una no és pas superior, o més transcendent, que l’altra. “El més profund és la superfície”, deia el mestre Pla. No s’equivocava pas.

Artur Mas representa avui una estètica que potser no agrada a tothom. És evident, però, que en les actuals circumstàncies prescindir del seu lideratge resultaria políticament suïcida. Un absurd tret al peu. De fet, la defenestració de Mas és la principal jugada en què s’ha basat l’estratègia de l’Estat —clavegueres policials i togues amb el cul llogat incloses— per escapçar el procés. Però hi ha l’estètica, camarades, i l’estètica pesa molt! Una corbata ben nuada sembla incompatible amb un rebregat mocador palestí. Una americana ben tallada no pot coexistir en el mateix pla ontològic que els pantalons que duia el gran Lebowski a la pel·lícula dels germans Coen, i que es poden adquirir en una botiga de la travessera de Gràcia per on passo sovint. Allí també hi trobareu altres complements imprescindibles per a determinades tipologies humanes que abunden al meu barri d’adopció, Gràcia, amb una renda molt superior a la mitjana de Barcelona (el detallet és important, i per això el subratllo). ¿Dretes, esquerres, centre? ¿Nacionalisme català, espanyolisme, cosmopolitisme, europeisme? ¿Però què s’emboliquen? Aquí no hi ha res de tot això. Hi ha un posat incompatible amb un altre, una indumentària antagònica, dos mons que visualment són com l’oli i l’aigua, impossibles de lligar. Tot plegat, però, habita en la pura superfície. No, no és pas l’economia, ni tampoc la política. És l’estètica, només l’estètica. És important aixecar-ne acta, és decisiu fer-ho saber a les generacions futures quan es preguntin, potser amb estupefacció, per què la transició nacional catalana va culminar en una situació que ni tan sols era èpica, o tràgica, o dramàtica, sinó simplement ridícula.

En una de les fotos més representatives del Maig del 68 hi veiem una noia jove i bellíssima, amb una expressió digna i decidida, que porta una bandera del Vietnam i està sobre les espatlles d’un noi barbut i seriós. Aquesta imatge, captada el 13 de maig del 1968, va sortir als diaris d’arreu del món, i posteriorment va servir de coberta de diversos llibres. Però resulta que la noia no era estudiant, ni francesa, i desconeixia a quin país pertanyia aquell símbol. Es deia Caroline de Bendern, i era una model anglesa d’origen aristocràtic, qui sap si un pèl justeta: no era a la universitat perquè ni tan sols havia aconseguit acabar els estudis primaris... L’home tampoc era estudiant, sinó un tipus anomenat Jean-Jaques Lebel, que en aquell moment vivaquejava fent performances; la de la foto va ser tot un èxit. Va dir que havia contractat la model anglesa perquè entre les estudiants de debò no n’hi havia cap que fos tan atractiva. I així va ser com van passar a la petita infrahistòria de la impostura: gràcies a l’estètica, que sempre és més còmoda que l’ètica.