Publicitat
Publicitat

El veritable dilema

Com era previsible, la proximitat de les eleccions municipals del dia 24 de maig ha fet revifar amb força la fraseologia de les “polítiques socials”. Si no vaig errat, tota política, sigui del color que sigui, és social per definició: resulta impensable que un Parlament faci lleis relacionades amb la funció clorofíl·lica de les plantes, o que un ajuntament acordi normes sobre la construcció dels nius dels ocells. El veritable dilema, de cara a l’argumentari de les municipals o de qualsevol altres comicis, no pot basar-se de nou en una contraposició, cada cop més forçada, entre “polítiques socials” i “polítiques no socials”, perquè això només porta a repetir llocs comuns i a activar la temptació de la demagògia. És evident que hi ha decisions que perjudiquen un segment de la població i, simultàniament, en beneficien un altre; però això no significa -és impossible- que no tinguin una dimensió social, amb independència de qui siguin els damnificats i qui els afavorits per la norma. Apujar o abaixar impostos, per exemple, és sempre una decisió que beneficia o perjudica alguns, no a tots. Pensar el contrari fóra creure en miracles aritmètics o, en el pitjor dels casos, transformar coses com el sistema de pensions en una martingala piramidal o màgica.

Després de l’escarment bestial de la crisi convé reubicar moltes velles creences, entre les quals destaquen certes idees -i contraposicions d’idees- com la que comentem. Abans del 2008 el gran dilema era: “estat del benestar, sí” (model europeu) / “estat del benestar, no” (model nord-americà). Plantejada així, aquesta dicotomia ja resulta improcedent en ambdues bandes de l’Atlàntic. Les reformes d’Obama obeïen a un intent de corregir una situació socialment insostenible a llarg termini, i les polítiques de racionalització de la despesa pública auspiciades per la Unió Europea, també. Curiosament, molts nord-americans van percebre el canvi com una mena d’europeïtzació desnaturalitzadora, mentre que molts europeus no van dubtar a fer comparacions sarcàstiques amb els Estats Units. Estrany joc de miralls... Avui el problema de fons ja no és la necessitat o no de l’estat del benestar, sinó el seu abast, i això planteja una pregunta delicada: ¿com es pot articular una relació justa, funcional i, sobretot, no estigmatitzadora entre els receptors nets de béns i serveis públics i els qui els fan possibles gràcies a la progressivitat fiscal? Ningú sensat qüestiona avui que tota persona que ho necessiti pugui rebre assistència sanitària gratuïta o disposi de places escolars de qualitat per als seus fills. En canvi, és raonable replantejar-se si altres persones amb un nivell d’ingressos mitjà o alt han de disposar també d’uns serveis públics absolutament i incondicionalment gratuïts. En definitiva, el veritable dilema ja no pot ser “estat del benestar, sí” / “estat del benestar, no”, sinó la possibilitat de modular-ne l’abast de manera intel·ligent i equitativa amb la intenció de fer-lo viable. Això no implica privatitzar res, ans al contrari: estem parlant dels mateixos serveis públics, però amb un tipus d’accés que beneficiaria les persones amb menys recursos i milloraria estructures assistencials que ara són precàries.

M’avanço a l’objecció i, a més a més, l’assumeixo: abandonar la universalitat de l’estat del benestar en garantiria potser la viabilitat, però podria generar una mena de divisió simbòlica de la societat entre “rics” i “pobres” (subratllo les cometes) gens desitjable. Aquest perill no és pas imaginari; però l’altre, el de la inviabilitat futura de l’estat del benestar, tampoc: sovint oblidem que el “model suec” es va ensorrar aparatosament a començaments dels 90 perquè era, i continua sent, impossible de sufragar. Existeixen maneres senzilles de no dibuixar la perillosa línia divisòria que acabem d’indicar (per exemple, prohibint l’ús de qualsevol document identificador relacionat amb el nivell d’ingressos). En canvi, en les circumstàncies demogràfiques i de productivitat actuals, existeixen ben poques maneres de garantir la viabilitat futura de l’estat del benestar plantejat universalment i incondicionalment. Qui té raó? No ho sé. En tot cas, penso que avui el veritable dilema és aquest, i que són els municipis els qui haurien d’encetar el debat, perquè monopolitzen alguns dels serveis essencials relacionats amb el benestar de les persones. Cap al 2025, la generació més nombrosa de la història, la del baby boom dels 60, es començarà a jubilar, i haurà de viure amb els exigus impostos de la menys nombrosa, la dels 80. Poca broma, doncs.