Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Carta oberta a Navarro, Iceta i Lucena

EM RESISTEIXO a donar per inaugurat el dol, a adoptar aquell gest a l'antiga consistent a regirar els calaixos de l'àvia, amb un evident risc d'intoxicació per naftalina, per localitzar-hi el braçal negre. M'hi resisteixo perquè no m'entra al cap que el PSC, el vell amic socialista, el partit que va saber agafar el relleu del PSUC per cosir l'esquerra dins el tronc històric del catalanisme, se'n vulgui acomiadar definitivament. I que ho faci malgrat el perill evident per a la seva pròpia salut.

A què respon aquest instint autodestructiu? L'esquerra catalana, fos anarquista, comunista, socialista o republicana, al llarg del segle XX va dubtar sobre la seva adscripció nacional, sempre en combat amb la temptació lerrouxista. Però al final, en els moments decisius, tant durant la República com en la Transició, es va decantar clarament del costat del catalanisme: per cimentar el país, per l'instint d'estar amb la gent, per anar de bracet amb la majoria popular. L'abdicació del PSC, si finalment ara es confirma, trencarà amb una sòlida trajectòria. Sens dubte serà un error històric i, vagi com vagi tot, marcarà el futur del partit. El catalanisme ha esmerçat sang, suor i llàgrimes per transformar Espanya, des del vell federalisme fins a l'autonomisme modern. Mai se n'ha acabat de sortir. I ara el país demana senzillament un bon veïnatge dins d'Europa. Navarro, Iceta, Lucena i companyia s'ho haurien de rumiar bé. O al capdavall el braçal potser també se l'hauran de posar ells. Jo no me'l vull posar.