Publicitat
Publicitat

LA PÀGINA BORDA

L’arquitecte de ‘Matrix’

M atrix no és res més que una realitat simulada virtualment per un programa informàtic. El seu objectiu consisteix a enganyar els éssers humans generant una reproducció exacta d’un món ideal mentre en realitat els homes són xuclats per obtenir energia que alimenti el funcionament de les màquines. D’aquí parteix l’excel·lent trilogia dels germans Wachowski. Fins a la tercera entrega no apareix la figura de l’Arquitecte, el creador del sistema per enganyar els humans i el responsable que tot mantingui un equilibri beneficiós per a les màquines.

La Lliga que acaba de guanyar el Barça ha posat en evidència que el madridisme viu instal·lat en una mena de Matrix. De les últimes set Lligues, el club més gloriós del segle XX només n’ha sumat una. La décima serveix de coartada i la fotografia de la zona noble del Bernabéu amb les deu Copes en posició solemne encara impressiona, però si el Barça surt guanyador de Berlín haurà aixecat quatre Copes d’Europa en menys de deu anys. El segle XXI apunta a color blaugrana després de la revolució que el club va experimentar el 2003 amb el tsunami electoral Laporta-Rosell-Soriano. Aquestes són les dades objectives i qualsevol observador extern que les analitzi fredament arribaria a la mateixa conclusió. En canvi, si es llegeix les cròniques del Carles Fité o se segueix el que explica gent com el Francesc Garriga, instal·lats al cor del madridisme, la percepció que viu el club és una altra. El mateix escenari, idèntic, al Camp Nou faria insostenible el govern del president de torn.

En canvi, la idea generalitzada entre la seva pròpia gent diu amb la insistència d’un mantra que estem davant la reencarnació de Bernabéu i que no hi ha cap club del món amb un mandatari tan poderós, magnànim i aplicat al benefici de l’entitat que tant estima. Matrix. Van decidir empassar-se la pastilla blava. Els efectes de la pastilla es noten en dies com aquests en què el bàsquet ocupa portades el dia que es guanya una Lliga.

Dit això, recordin un altre mantra. Els presidents del Barça de l’època moderna no paren de repetir allò que els mitjans de Madrid sí que ajuden al club i que, en canvi, els de l’entorn Barça són massa crítics i perjudiquen. No falla, sempre surt aquest missatge en moments crítics. No deu ser tan perjudicial la crítica ni el debat públic i publicat. Al Barça no li ha anat gens malament conviure amb uns mitjans i un entorn que fiscalitzen el poder.