Publicitat
Publicitat

Catalunya i la síndrome de la desconfiança en els polítics

La desafecció conviu amb l’adhesió als líders propis

Moltes de les coses que passen darrerament en la política catalana, i en l’espanyola també, tenen a veure amb una forta onada de desconfiança política entre la ciutadania. Només cal parar l’orella. És habitual sentir en tertúlies i converses de bar com es blasmen els polítics per molts dels mals del país. Aquesta onada afecta pràcticament totes les institucions de la democràcia representativa, però és especialment intensa envers polítics i partits.

És difícil desvincular el darrer debat en el si del sobiranisme sobre la conformació d’una llista civil sense polítics d’aquest sentiment antipolític. Possiblement, en un altre context, aquesta idea no hauria emergit, o hauria tingut menys recorregut. Però ara ha trobat el terreny adobat. De fet, des del 9-N hem sentit en alguns entorns del sobiranisme com s’insistia que els partits eren la baula més feble del moviment. És difícil no veure en la darrera proposta una conseqüència d’aquest estat d’ànim, per bé que, paradoxalment, alguns dels que més hi insistien ara són reticents a la proposta que en deriva.

Però com estan d’estesos els sentiments antipolítics en la societat catalana? És generalitzada aquesta desconfiança? Si mirem el darrer baròmetre del CEO, hem de concloure que sí. El 81% dels enquestats es mostren d’acord que “els polítics només busquen el benefici propi”. En una escala de confiança en els polítics, que va del 0 al 10, la nota mitjana és 2,96. El 68% dels enquestats els puntuen per sota del 5, i només el 19% els ubiquen entre el 6 i el 10. Els partits polítics no obtenen gaire més bon resultat: 3,5 de mitjana, un 59% en el 4 o menys enfront d’un escàs 18% que els situa per sobre del 5.
Aquest sentiment antipolític generalitzat, però, es matisa una mica si comencem a concretar. Quan demanem només per la confiança en els polítics catalans, la nota mitjana segueix sent baixa, però no tant: 4,2. És una nota semblant a la que obté Artur Mas (4,5), que tanmateix és el líder sobiranista amb una valoració mitjana més baixa: Oriol Junqueras arriba al 5 i David Fernàndez, al 6.

Curiosament, en aquest clima de desconfiança general, només un 21% dels enquestats diu que no sent simpatia per cap partit, i un 5% prefereix no respondre a la pregunta. Per tant, un 74% dels enquestats assegura que sent simpatia per alguns dels partits catalans. És una paradoxa ben coneguda per la ciència política: sovint la desconfiança en els polítics i partits en general conviu amb la confiança i, fins i tot, la identificació amb els mateixos líders i partits. Això explica que l’onada antipolítica no hagi anat acompanyada d’un fort creixement de l’abstenció, sinó més aviat al contrari.

Mancances estructurals
Què explica, en tot cas, aquesta gran desconfiança en els partits i els polítics? N’hi ha que ho atribueixen al populisme que, segons diuen, practiquen alguns dels nous líders polítics, com ara Pablo Iglesias. Però no hauríem d’oblidar la seqüència temporal: el fort creixement de la desconfiança política és anterior a l’aparició d’aquests nous partits. Com s’explica, doncs, aquesta forta desconfiança? Si mirem les dades podem concloure que la crisi econòmica n'és un factor molt important: en la mesura en què la política no ha donat resposta a les necessitats i demandes de bona part de la ciutadania, aquesta se n’ha allunyat. Però fins i tot abans de la crisi, a Catalunya, com a tot el sud d’Europa, teníem uns nivells comparativament elevats de desconfiança política. Hi ha, per tant, alguna cosa estructural que falla en la relació entre la ciutadania i la classe política.

RE