A mitges

El detall singular no és l’enormitat esfereïdora d’aquell ós bru, sinó on es troba i quin objecte porta penjant de la boca. L’animal es passeja entre els cotxes d’un aparcament a l’aire lliure. Avança exhibint una vamba de color blanc. Un home s’ho mira, congelat de terror, des de dins del seu Renault d’una altra època. L’ós s’atura a pocs metres del vehicle. I si ha intuït que s’acosta algú? Podria ser la seva dona? L’espera des de fa més de mitja hora: en principi només havia de canviar un jersei que l’home li havia regalat pel seu aniversari i que li anava petit.

-Quan dius la teva dona vols dir la... la Pilar?

En Lluís abaixa els ulls.

-Sí. La Pilar.

Continua explicant el seu últim somni al Quim després de fer una llambregada a la botiga, no fos cas que hi hagués entrat algú sense adonar-se’n. La Pilar obre el maleter del cotxe i hi deixa la bossa amb el nou jersei. Quan s’asseu al seient del copilot, en Quim li pregunta si ha vist res estrany a l’aparcament. “Res estrany? Com ara què?” La Pilar del somni no té papada. Tampoc s’ha pintat les ungles. El marit està a punt de comunicar-li que s’acaba de salvar de l’amenaça d’un ós bru que prèviament s’ha cruspit un noi o una noia amb vambes de color blanc, però mentre busca la manera més efectiva d’explicar-li tot allò s’adona que ja són a l’entrada de l’autopista. Arriben de seguida a casa. Estirat al llit amb una novel·la a les mans veu que la seva dona desa un petit objecte en un racó d’armari. No pot esbrinar què és perquè està embolicat amb una bosseta de vellut negre. Quan surti de l’habitació s’hi abraonarà silenciosament.

-Però llavors -diu en Lluís-, ha sonat el despertador.

-Quina ràbia.

Una vegada més, en Quim ha hagut d’escoltar una de les històries absurdes de l’encarregat. Desvia la vista cap als televisors de pantalla plana que ocupen bona part d’una de les parets de la botiga. En Lluís ha sintonitzat el canal esportiu de sempre, i avui repesquen un partit de futbol de la lliga anglesa. Neveres. Rentaplats. Ordinadors. Telèfons mòbils. Estan envoltats d’electrodomèstics fins a les dues del migdia. Llavors, durant la pausa del dinar, l’encarregat truca a la Pilar: la conversa no és fàcil -es van separar fa dos anys-; així i tot, aconsegueix l’objectiu que s’havia proposat, que és quedar amb ella per prendre una copa.

Es troben dijous al vespre. Ella fa bona cara, però té papada i porta les ungles pintades d’un vermell massa fosc. En Lluís s’esforça per oferir la seva cara més cordial, encara que, després de sentir segons quines opinions de la seva exdona, l’únic que voldria és arrencar a córrer, i no s’aturaria fins que arribés a una frontera plena de policies armats i gossos a punt per triturar qualsevol sospitós. Després de passar un parell d’hores junts, quan comença a sonar The future, de Leonard Cohen -“ It’s lonely here, there’s no one left to torture ”-, l’home demana el compte.

-Paguem a mitges -diu la Pilar.

-De cap manera.

En Lluís deixa la seva targeta de crèdit al damunt del paper on hi ha escrit el preu de les tres copes de vi blanc i el whisky -sol, sense gel- que ha demanat fa una estona.

És hora de tornar a casa. Ell s’ofereix a acompanyar-la. No és la primera vegada que fan aquesta mateixa passejada durant els dos últims anys, i en Lluís sap que quan arribin al portal la Pilar li proposarà que pugi a fer l’última copa. Li tocaria dir que no per respectar la norma -la invitació és un formalisme que ha de rebutjar- però avui la seva resposta és afirmativa: està disposat a trepitjar de nou el pis on ha passat mitja vida. Després de passar una estona al sofà prenent una mica més de whisky i conversant sobre política amb la Pilar s’excusa un moment per anar al lavabo. Fa uns anys hauria orinat amb la porta oberta. Ara no. En comptes de tornar al menjador, quan surt del lavabo va fins a l’habitació de matrimoni, decidit a resoldre el dubte que l’ha obligat a tornar a casa. Obre l’armari i mira de localitzar-hi, sense èxit, la bosseta de vellut negre.

-Es pot saber què busques? -pregunta la seva ex.

En Lluís li explica només el final del somni de l’ós bru.

-Um -diu ella-. Fa uns dies vaig somiar una cosa similar, però eres tu qui amagava una capseta al moble bar del menjador del teu pis.

-No hi tinc res de valor, allà dins.

-Jo tampoc. Al meu armari només hi ha roba.

Després d’uns segons de silenci, en Lluís agafa de la mà la Pilar. S’estiren al llit, l’un al costat de l’altre, tanquen els ulls i s’adormen.