Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Jo vaig jugar al Barça, o no

Fa dos diumenges, els aficionats de l’Heracles d’Almelo, que lluita per sobreviure en la Primera Divisió neerlandesa, van homenatjar un futbolista que en va marcar la història i que havia traspassat dies abans. Li van tributar un minut d’aplaudiments, de la mateixa manera que, en racons del nord enllà, als funerals es vesteix de blanc, se celebra la vida del difunt en lloc de plorar-ne la mort i s’ofereix un refrigeri als assistents en acabar, en contrast amb la negror, el silenci i el recolliment del nostre racó de món. Steve Mokone va ser el primer sud-africà negre que va jugar com a professional en una lliga de futbol europea, al Coventry, el 1955. L’avalava un exjugador de l’Arsenal reciclat a periodista, Charlie Buchan, convençut del potencial del davanter. Però en dos anys als Midlands, Mokone va disputar només quatre partits, en què insistia en va a dibuixar, sobre el fang, els seus dríblings característics. En canvi, a Almelo, on es feia entendre en afrikaans, vint mil dels trenta-cinc mil habitants de la ciutat compraven entrada, cada quinze dies, per veure’l jugar en la Tercera Divisió holandesa. Aquell any, l’Heracles va ascendir perdent només quan Kalamazoo Mokone va estar de baixa. El va contractar el Cardiff City, a la Segona anglesa: va debutar amb gol contra el Liverpool, però una lesió al turmell el va castigar. Fins que, segons tots els relats biogràfics de Mokone, va aparèixer el Barça.

En una data incerta de la temporada 1959-60, el Meteor Negre (títol de la pel·lícula i el llibre biogràfics sobre Mokone escrits pel periodista d’Almelo Tom Egbers) s’hauria vist amb directius blaugrana per negociar el seu fitxatge. “No entenia la majoria del que em deien -va explicar al City Press de Zimbàbue el 2012-. Parlaven espanyol o un anglès molt rudimentari”. Kalamazoo no va alinear-se mai oficialment amb el Barça d’Evaristo, Villaverde, Eulogio Martínez, Kubala, Kocsis i Czibor, i el club l’hauria cedit al Marsella, on tampoc va jugar i fins i tot hauria treballat en una fàbrica de calçat. Amb tot, no hi ha rastre escrit de la presència de Mokone al Barça. L’eficient centre de documentació del club no ha localitzat cap document que hi faci referència, ni tan sols a les actes de la junta directiva. Els diaris i revistes d’aquell any no en parlen. Sí que estan documentats els amistosos que va disputar amb el Torino, i el record inclement del veterà periodista torinès Gianpaolo Ormezzano: “Li van fer fitxa perquè a un dels socis principals del club li agradava molt la seva dona”, sud-africana i negra. Va acabar jugant al Canadà.

La vida postfutbolística de Mokone va ser complexa. Acabat de doctorar en psiquiatria als Estats Units, es va divorciar però va guanyar la feixuga batalla legal per la custòdia de la seva filla. El 1977 individus emmascarats van assaltar, en un interval de poques setmanes, Mokone, la seva exesposa i l’advocada d’aquesta. En aquests últims casos, els atacants les van ruixar amb hidròxid de sodi i àcid sulfúric. Mokone es va confessar culpable, davant del jutge, d’orquestrar les dues agressions químiques: dotze anys a la presó va ser la condemna. Desmond Tutu, company d’escola de l’exfutbolista, sorprès perquè algú com Kalamazoo hagués comès un crim similar, va intercedir per ell, sense èxit. Tom Egbers, però, va revisar tota la documentació del cas i va demostrar diverses irregularitats: testimonis pressionats, proves del primer atac utilitzades en el segon i un missatge del departament d’Interior sud-africà cap a la CIA en què suggeria mantenir a ratlla un Mokone cada cop més compromès en la lluita contra l’apartheid. Va complir la condemna fins a l’últim dia i va retrobar la llibertat el 1990, com Nelson Mandela. Madiba va ser visitat per una discreta representació del Barça el 2007, però si van enraonar sobre Steve Mokone, aleshores ja reconegut com un dels grans esportistes de la història del seu país, és un misteri tan gran com els seus suposats dies blaugranes.