Publicitat
Publicitat

Europa topa amb la realitat

Fins fa unes quantes setmanes, els europeus es pensaven que vivien en una mena de santuari, aïllats dels conflictes que assolen el món en l’actualitat. Si bé és cert que les notícies i les imatges de migrants ofegats eren espantoses, la tragèdia que tenia lloc al sud de les costes d’Itàlia, Grècia i Malta semblava molt llunyana.

I la brutal guerra civil de Síria, que fa anys que devasta el país, feia l’efecte de ser encara més lluny. El president sirià Baixar al-Assad va utilitzar gas de combat tòxic i més tard barrils explosius carregats de claus i metralla contra els insurgents de la seva pròpia població. I els que van fugir dels homes d’Al-Assad van topar amb el terror de l’Estat Islàmic. Centenars de milers de sirians van morir i milions han fugit del país. La majoria fa anys que malviuen en camps de Jordània, el Líban o Turquia en condicions lamentables i sense cap esperança que la situació millori.

Doncs bé, aquest estiu passat va arribar un moment en què l’últim bri d’esperança de tornar a Síria es va esvair i la possibilitat de trobar una alternativa a Al-Assad i l’Estat Islàmic va deixar de semblar realista. Llavors aquestes persones van començar a emprendre el viatge cap a Europa, que aparentment prometia un futur de pau, llibertat i seguretat. Els refugiats venien travessant Turquia, Grècia i els països dels Balcans, o a través de la Mediterrània, per escapar d’un caos similar al que regnava a Eritrea, Líbia, Somàlia i el Sudan.

A l’agost, milers de refugiats van passar dies encallats a l’estació de tren de Keleti, a Budapest, després que el polèmic i incompetent govern d’Hongria permetés deliberadament que la situació s’agreugés. Finalment, milers d’homes, dones i criatures (i fins i tot ancians i persones amb discapacitats) van emprendre a peu el camí cap a la frontera austríaca. Arribats a aquest punt, Europa, que assistia a un èxode de proporcions bíbliques, ja no va poder fer els ulls grossos davant del repte i les conseqüències derivades de les crisis que assolen les seves regions veïnes. Tot d’un plegat, Europa topava de cara amb dures realitats de les quals es pensava que estava a recer.

I Europa, com calia esperar, no estava preparada. La Unió Europea no disposava dels instruments civils, diplomàtics i militars necessaris per contenir, i no diguem resoldre, les crisis i els conflictes de les seves regions veïnes. A més, d’ençà que els migrants van posar rumb al Vell Continent, la política comuna d’asil de la Unió Europea va fracassar, atès que el conegut com a Reglament de Dublín III no preveia un mecanisme efectiu de distribució dels sol·licitants d’asil entre tots els estats membres un cop registrats a l’estat fronterer de la Unió per on haguessin entrat (en particular Grècia i Itàlia). El primer ministre italià Matteo Renzi va fer una crida a favor de la solidaritat europea que es va desoir.

Quan milers de refugiats van arribar a Budapest de camí a Alemanya i Escandinàvia, la situació amenaçava de desembocar en una catàstrofe humanitària i la cancellera Angela Merkel va haver de triar entre acceptar els refugiats o arriscar-se que la crisi es continués agreujant a Budapest. Probablement, Alemanya no s’hauria pogut permetre quedar-se de braços plegats ni tan sols dos dies més.

Merkel va prendre la decisió valenta i correcta de deixar entrar els refugiats al país, motiu pel qual mereix un suport sense fissures i el respecte més sincer, i més tenint en compte la resposta glacial de molts membres del seu propi partit davant de la situació.

De tota manera, Merkel no va ser l’única que va encarnar els valors humanitaris en aquell moment decisiu. Hi va haver col·lectius de la societat civil d’Alemanya, Àustria i altres indrets que es van mobilitzar d’una manera mai vista per fer front, juntament amb les institucions, al repte immens que plantejava l’afluència massiva de migrants. Sense la solidaritat activa de la ciutadania, les institucions mai no hi haurien pogut donar resposta amb èxit. Amb el suport d’aquestes coalicions ad hoc, Europa hauria de fer el que calgués per garantir que la integració dels refugiats sigui un èxit.

L’afluència que s’ha iniciat aquest estiu dels refugiats canviarà Alemanya i Europa. La UE només serà capaç de superar el repte d’integrar els nouvinguts -i aprofitar l’oportunitat que li brinda- en la mesura que ho faci unida i sense perdre de vista el principi de la solidaritat europea. Si aquesta crisi aconsegueix fer miques la unitat, les conseqüències que se’n derivaran per a totes les parts implicades, sobretot els refugiats, seran greus.

Així doncs, abans de res, cal establir com més aviat millor un sistema nou i efectiu que garanteixi la seguretat a les fronteres exteriors de la Unió. Aquest sistema ha d’incloure un procediment conjunt de valoració de les sol·licituds d’asil i un mecanisme just de repartiment dels refugiats entre els països de la Unió. A més, si la Unió Europea vol mantenir els seus principis fonamentals, com l’abolició de les fronteres interiors, haurà de centrar els seus esforços a estabilitzar els països veïns del Pròxim Orient, el nord d’Àfrica i l’Europa de l’Est mitjançant diners, el seu compromís i tot el seu poder, tant el dur com el tou. La unitat serà un element imprescindible a l’hora d’afrontar la situació.

Però Europa hauria d’evitar caure en la mena de realpolitik funesta que implicaria trair els seus principis fonamentals més enllà de les seves fronteres. A tall d’exemple, deixar els interessos d’Ucraïna a l’estacada i aixecar les sancions que pesen sobre Rússia creient equivocadament que es necessita l’ajut del Kremlin a Síria seria un cras error. No es pot establir un vincle de cooperació amb Rússia, per útil i recomanable que sigui, a costa de tercers i dels interessos i la unitat d’Occident. Mirar de rescabalar errors del passat no és convenient si implica cometre’n d’encara més greus.

No hi ha cap dubte que correm el risc que la crisi dels refugiats reforci els partits nacionalistes i populistes dels estats membres de la Unió Europea. Però la renacionalització de la política a l’interior de la Unió va agafar embranzida molt abans de l’estiu del 2015 i no és conseqüència de la crisi dels refugiats. Al centre d’aquesta qüestió hi ha un conflicte fonamental sobre el futur d’Europa: ¿cal retornar a un continent d’estats nació o avançar cap a una comunitat de valors compartits? Els europeistes convençuts hauran d’aplegar totes les seves forces -i fer el cor fort- en els pròxims anys.

Copyright Project Syndicate