Publicitat
Publicitat

APUNTS AL NATURAL

De ferides i fugues

1 . NARCISISME. La reivindicació de la independència provoca en la societat espanyola una ferida narcisista profunda. Després de la manifestació de l'11-S he donat conferències en diverses ciutats espanyoles, i he tingut converses amb gent interessada i polititzada. I he constatat que el sol fet que es plantegi aquesta opció fa mal en l'àmbit psicològic. El guió de les converses es repeteix: la reacció inicial dels meus interlocutors és restar importància al problema: una manipulació de CiU per fer oblidar les retallades i aconseguir la majoria absoluta. "Això s'acaba el dia 25", vénen a dir. Quan els expliques que el paradigma pujolista és el passat, que la societat catalana ha canviat, que l'eix del catalanisme s'ha desplaçat, que la cadena de desencontres s'ha fet insuportable, canvien la cara. Llavors ve la negació. La independència és impossible. Europa mai ho permetrà. A continuació, el refús rotund del pacte fiscal com punt de trobada. Un antic president de comunitat autònoma em va dir: "Jo sóc demòcrata. Si una àmplia majoria de catalans se'n vol anar, ho sentiré profundament, però respectaré la seva decisió. Però un acord fiscal a la basca, ni pensar-ho: el govern espanyol que ho proposés duraria vint-i-quatre hores". En el darrer acte, apareix inexorablement la dimensió psicològica: una ferida dolorosa derivada d'un gran malentès. No entenen ni volen entendre que Catalunya sigui un cos orgànic autònom, ho viuen com si els arrenquessis una part del seu cos. Les ferides narcisistes generen ressentiment. Aquesta confrontació sentimental -el que se sent amenaçat de mutilació enfront del que se sent maltractat- és el rerefons sensible del problema. Que derivi o no cap a una situació explosiva dependrà de si la política i els mitjans de comunicació opten per canalitzar-la o per excitar-la. De moment, no falten els piròmans. I sobretot, dependrà dels principals partits i dels dubtes que sembrin sobre que l'última paraula pertany a les majories democràtiques.

2 . FUGUES. Repassant antigues eleccions en països no bipartidistes del nostre entorn, és difícil trobar-ne unes en què un partit tingui fugues importants de vots cap a tots els altres competidors. A les eleccions catalanes en tenim un d'aquesta rara espècie: el PSC. Un nombre significatiu d'aquell sector dels seus votants que situa la condició identitària -l'espanyolisme, en aquest cas- per davant de l'opció d'esquerres pot anar al PP. Uns quants d'aquests, per a qui tanmateix votar l'enemic de sempre seria massa, pot anar a Ciutadans. Un bon paquet de gent que se sent d'esquerres i que no rebutja la independència i està pel referèndum sense ambigüitats pot anar a Iniciativa. Un sector que ha assumit el procés d'independència, pot seguir l'onada de moda i votar Artur Mas. I una part d'ells, que sempre han desconfiat de CiU i seguiran desconfiant-ne, pot reblar el clau votant Esquerra. Qui queda per votar al PSC? Aquest és el preu de tants anys de ni carn ni peix. Normalment, els partits es disputen territori amb un o dos adversaris; quan les aigües brollen en totes direccions, malament rai.

3 . RESPECTE. "Els embarassos per una violació són perquè Déu vol que passin", ha dit Richard Mourdock, company de partit de Mitt Romney, pur estil de la casa. Precisament per això em resulta impossible assumir la idea de Déu, que, sent totpoderós, permet alegrement que es cometin cada dia infinitat d'atrocitats al món. Per respecte als que hi creuen, prefereixo pensar que no existeix.