Publicitat
Publicitat

En to de pau

El president Artur Mas arriba a la Zarzuela per entrevistar-se amb el rei i diu als periodistes que hi va “en to de pau”. ¿És possible un procés de secessió en pau? Ben a prop en tenim un exemple prou recent i d’èxit, la separació entre Txèquia i Eslovàquia, tots dos membres de la Unió Europea.

“En to de pau” ho entenc en el sentit d’una de les paraules més belles del català: enraonar. He vingut a enraonar. És a dir, a plantejar, escoltar, entendre i compartir raons. Enraonar requereix una peculiar disposició d’obertura de l’esperit a les posicions de l’altre. És el que no s’ha donat en cap moment amb les institucions i els partits espanyols durant aquest procés. Tot diàleg digne d’aquest nom comença amb el reconeixement mutu. Però les reivindicacions sobiranistes mai s’han pres ni tan sols en consideració. Recordem quan es va presentar al Congrés de Diputats la petició d’autorització del referèndum. Va ser rebutjada per principis, sense debatre el fons de la proposta. Per què? Perquè la reivindicació de sobirania nacional i l’aposta per l’autodeterminació formen part, per a la cultura política espanyola, de l’espai de l’impensable. No entra dins dels seus paràmetres mentals cap altra nació que Espanya ni que una part vulgui abandonar-la. I allò que no es pot pensar no es pot debatre, senzillament es prohibeix. Per això és tan difícil mantenir un procés d’aquest tipus dintre la cordialitat democràtica. I per això gairebé sempre s’arriba a un moment de ruptura.

Quan Mas anunciava to de pau, no sé si era perquè veia la reunió amb el rei com una darrera oportunitat. Si vostè persuadís els que tenen poder executiu d’entrar a enraonar, de fer propostes a discutir i de parlar de les propostes rebudes, potser encara podríem entendre’ns. O potser Mas el que anava a plantejar és que passi el que passi s’eviti la trencadissa i siguem prou adults per seure a parlar abans d’un desastre.

Però la forma en què estan encavalcades Catalunya i Espanya fa que l’espai de l’impensable i l’espai dels sentiments ferits siguin molt determinants. En el fons, conscientment o inconscientment el que més desconcerta a Espanya és que Catalunya tingui una llengua pròpia i viva. Els recorda permanentment que els catalans són de la casa, però al mateix temps estranys. I que han trobat en la llengua la manera de fer notar la seva singularitat. Aquest idioma aliè és un factor extern però que afecta i incideix sobre la pròpia condició d’espanyols. Michel Foucault veia el discurs i els silencis de la follia com un defora imprescindible per configurar la nostra normalitat. El català opera en la consciència espanyola com una paraula estranya però que provoca reactivitat en la sentimentalitat patriòtica. Discurs de fora, amb efectes dintre. És com el discurs del boig. No és rar que abans d’escoltar ja s’anunciï pomposament (sigui Rajoy, sigui Sánchez) que no es permetrà sota cap concepte la independència. I tanmateix cal insistir en el to de pau, perquè, en el fons, no ser capaços d’enraonar és un fracàs de tots. I, en qualsevol cas, el sobiranisme català no té altres armes que enraonar i votar.