15/07/2017

On la pluja cau en sec i la pots xomar tota

3 min
.

“Xoma-la!”, “Oco, que et fuaré”, “Fem un xampú?” Però... on soc? Què diu tota aquesta gent? Aquí hi ha feina a desxifrar, xiquets. Ui, ja se m’ha enganxat el parlar d’aquí: el meu particular periple lingüístic estival ha començat.

A la meva primera parada si demanes un entrepà de llonganissa i no tenen brasa ni fogons no te’l podran fer, perquè la llangonissa (ho diuen així) sempre es cou (la que es menja crua és fuet o en tot cas llangonissa seca) i has d’especificar quin xoriço vols. “Si només n’hi ha de vermell!”, em direu, doncs no: ells mantenen que també se’n fa amb pebre negre (“Però això és llonganissa!”; no, ja hem dit que no). Uf, parem un moment i fem un xampunet per agafar forces (sobretot no demaneu clares, que ja sabran que sou forasters).

Aquí de mongetes no en gasten, tot són bajoques o fesols (per què no podem tenir un nom per a cada cosa?). I el moresc tant és el de la panotxa com el que està torrat i salat. De fet, havent-hi com hi ha en aquesta zona una paraula viva i genuïna per referir-se a aquests granets tan viciosos, podríem aprofitar-ho per estendre-la a tot el domini i així no haver de recórrer als quicos castellans (que ni tan sols s’han adaptat fonèticament) o al llarg i políticament incorrecte blat de moro torrat, no que sí? (que diuen aquí).

Sobretot, si voleu passar desapercebuts, no digueu mai que veniu de collir avellanes (sacrilegi!), perquè aquí no es cullen, en tot cas es pleguen (es recullen de terra, vaja). Si demaneu que us cullin un paper, miraran estranyats cap amunt i no cap avall, perquè collir és agafar un fruit d’un arbre, en cap cas de terra, que per a això ja hi ha plegar. De fet, ja pocs pleguen (a)vellanes, malgrat que la fama de la fruita seca d’aquí no s’apaga. Això sí, les espurnes fuen la roba. I si balles amb els diables t’hi poden deixar alguna fuada (¿tots teniu una paraula per referir-vos a aquest foradet que deixen les espurnes?). I en pic te’n fas una, ja pots guardar la peça per al pròxim correfoc. Aquí un cop (que) (i també tan bon punt ) sempre és en pic. De fet, pic és cop. I, com ja es veu, té un origen onomatopeic. També està relacionada amb els cops en sec ( de cop ), una altra expressió clara i directa i que aquí té més usos que en altres llocs. Per exemple, et poden avisar que “en sec se posarà a ploure” (sense voler fer un oxímoron) i si no portes paraigua pots acabar ben rabejat (d’aigua), sobretot si fa un bon ram (d’aigua, també) i el xomes tot. Oco, no confongueu aquest xomar (que sembla que està emparentat amb entomar ) amb xumar, perquè no tenen res a veure. L’ oco tot apunta que ve de l’ ojo castellà, però passat pel sedàs de la fonètica catalana, “la d’antes”, la que no incloïa (no la sabien fer) la jota castellana.

Ara bé, que això no us desorienti. Aquest oco aquí no es pronuncia pas acabat en o, sinó en u. Perquè en aquest parlar fan reducció vocàlica, és a dir, en posició àtona les a i les e són neutres i les o són u. I això ja ens ajuda a situar-lo en el bloc oriental. Malgrat això, també forma part de la gran zona en què perdura l’article masculí lo (“lo pare”), però, atès que fan reducció, és l’única on es pronuncia [lu]. Que diguin boija i caixa (fent sonar la i ) torna a emparentar-los amb els occidentals, així com djugar i djovent. D’altra banda, i a diferència dels parlars del voltant, encara hi abunden, sobretot entre la gent més gran, alguns vins i verds amb la v ben baixa. I aqueta és la pista definitiva: l’emmudiment de la essa en el demostratiu singular femení.

Sí, xics i xiques, hem visitat el tarragoní, al Camp de Tarragona, un parlar de transició, inscrit dins del català central (i, per tant, dins del bloc oriental, sí), però que comparteix molts trets amb el nord-occidental, i en té una mà de propis. Que ho té una mica tot, vaja. Però què he de dir, jo? No és que se m’hagi enganxat el parlar, és que és el meu!

stats