Publicitat
Publicitat

Ciutats refugi a Colòmbia

Mentre esperem un miracle del govern espanyol per acollir persones refugiades, hi ha coses que, des d’aquí, es poden fer per ajudar al postconflicte colombià

Les ciutats estan marcades pels conflictes, i la seva identitat, en gran mesura, ve definida per com han sabut ometre’ls o resoldre’ls en la permanent tensió entre la memòria, la dignitat i la necessitat de mirar endavant. En ciutats com Jerusalem, Nicòsia, Belfast, Berlín, Vukovar, Odessa, Beirut, però també Ceuta o Melilla, les ferides urbanes encara sagnen i els murs, les divisions, els monuments o la memòria són visibles en cada cantonada. Per no parlar de les ciutats esventrades per la guerra a Síria, o de les dificultats per digerir una acollida d’emergència a Grècia, Turquia o el Mediterrani. La funció primària de les ciutats és l’acollida, qualsevol conjunt urbà s’inicia per la voluntat d’estructurar una comunitat i planificar un futur més just i més pròsper compartint recursos i minimitzant costos. La grandesa de les ciutats es mesura per la seva capacitat d’anticipació als problemes i per la capacitat de generar oportunitats, i l’origen de la tècnica urbanística respon a la necessitat de planificar tot això a gran escala.

A Colòmbia, aquest mes d’octubre farà 70 anys de l’assassinat de Gaitán, origen dels anys nefastos que s’han succeït des de llavors. Superada la nafra del resultat del referèndum impulsat pel Nobel Juan Manuel Santos, el projecte de pau ha triomfat pels Acords de l’Havana. Després de tants anys, ja gairebé no importa la seqüència dels fets que van dur al desastre, però no hi ha dubte que les causes de fons que van originar el conflicte, unes desigualtats insofribles i una asimetria territorial descompensada, continuen vigents. Treballar per recuperar l’equilibri a les ciutats és imprescindible per prevenir futurs conflictes. A Colòmbia es calcula que hi ha 8 milions de víctimes i 5 milions de desplaçats, de persones que van haver d’abandonar el lloc on vivien per trobar refugi en ciutats que acomodaven com podien centenars de milers de persones arribades de la nit al dia.

En ciutats com Pasto o Neiva, una de cada quatre persones és una víctima de la guerra

El que és emocionant del procés de postconflicte que ara comença a Colòmbia és que l’agenda urbana s’imposa com a part estructural de la solució, perquè la majoria de víctimes es concentren en assentaments urbans, i la reconstrucció de la ciutat es planteja com un instrument imprescindible per a l’erradicació de la pobresa.

Ciutats grans com Bogotà i Medellín han concentrat la major part de desplaçats, però és a les ciutats intermèdies on l’impacte de l’emergència acumulada està tenint més dificultats. En ciutats com Pasto o Neiva, una de cada quatre persones és una víctima de la guerra, i això posa molta pressió a uns recursos econòmics insuficients per a escoles, habitatges, centres mèdics o serveis urbans tan bàsics com l’abastament d’aigua potable. Mentre Barcelona espera un miracle del govern espanyol per acollir persones refugiades, hi ha coses que, des d’aquí, es podrien fer per ajudar al postconflicte colombià. N’enumero algunes.

En primer lloc, aportar tècnics i tecnologia per confeccionar les eines bàsiques per a la planificació urbana: cal un cens actualitzat i un sistema cartogràfic solvent capaç d’actualitzar-se al ritme de les migracions.

En segon lloc, assessorar en matèria legal per a una llei de territori colombiana que empoderi els municipis per no transigir davant els interessos privats. Això hauria d’anar acompanyat d’exemples per a un lideratge urbà capaç d’arrencar compromisos de les empreses que operen dins del territori, que cal que es mullin per a una producció energètica d’origen renovable i que contribueixin a fer el parc de lloguer social que ha de fer sortir les perifèries de la precarietat.

En tercer lloc, calen recursos per ajudar a implementar projectes disruptius que millorin les ciutats: la velocitat dels assentaments ha postposat la recuperació del patrimoni, ha descuidat la renovació de l’espai públic i ha impedit invertir en cultura, bàsica per superar el trauma de la guerra i integrar els desmobilitzats.

El que Colòmbia pot aportar a Catalunya, vist tot el que he exposat, és tan obvi com necessari: confiança en l’urbanisme per construir ciutats capaces d’acollir i fer tot allò que es proposin, sigui quina sigui la dimensió del repte. El que envejo del procés que ara inicia Colòmbia és que allà la transformació de la ciutat encara transpira optimisme: es generen consensos sòlids per a projectes que, sense ser perfectes, tenen la voluntat real de fer progressar la societat. No hi ha complex de pensar en gran; la dimensió del repte justifica somiar en la utopia.

En les societats occidentals desenvolupades, en canvi, el que sona a projecte urbà s’associa a conflicte. S’ha de combatre la metonímia perversa dels projectes urbans: de la mateixa manera que “el got d’aigua” confon continent i contingut, els projectes urbans no són conflictius per definició. El debat s’ha de centrar en si resolen bé o no els conflictes pels quals van ser concebuts, però no podem caure en l’error de castigar-nos per imaginar. El dret a la ciutat és, sobretot, el dret a imaginar la ciutat.