Publicitat
Publicitat

El futur no està escrit

La setmana passada els mitjans de comunicació es van fer ressò de la publicació, per part de PWC (un dels gegants de la consultoria), d'un informe sobre l'economia espanyola el 2033, és a dir, d'aquí vint anys. El missatge que transmetien era que Espanya trigarà molt a absorbir l'atur generat per la crisi, però que, malgrat això, a la llarga la nostra renda per càpita superarà la francesa i la italiana i s'acostarà molt a l'alemanya.

He analitzat el document i no puc sinó concloure que els supòsits en què es basa són d'una extrema feblesa. N'hi ha prou amb dos exemples per demostrar-ho. L'informe suposa que en els pròxims vint anys Espanya crearà entre poc menys de quatre milions de llocs de treball (escenari pessimista) i poc menys de sis (escenari optimista). Cap de les dues xifres no és realista. És cert que en els últims vint anys Espanya ha creat més de quatre milions de llocs de treball, però es tracta d'una xifra excepcional en el panorama europeu (França i Itàlia n'han creat menys de tres i el Regne Unit menys de quatre) que s'explica per l'arribada al mercat laboral d'una enorme quantitat de joves nascuts abans dels anys 80 i per una immigració insòlita. En els pròxims vint anys es jubilaran gairebé 12 milions d'espanyols, que seran reemplaçats en el mercat laboral per només 9,2 milions de joves. Pel que fa a l'atur, sabem que, com va passar amb els treballadors afectats per la reconversió industrial dels 70 i els 80, una part molt considerable dels aturats adults no tornaran a treballar de manera estable perquè provenen de sectors vinculats a la construcció. Fins i tot si suposem que tots els joves que s'incorporin a partir d'ara al mercat de treball seran capaços de trobar feina al llarg de la seva vida laboral i que augmentarà molt la taxa d'activitat dels de més de 55 anys (que avui és molt baixa), no podem sinó concloure que el que Espanya crearà serà uns 3 milions de llocs de treball. La taxa d'atur seria del 13% d'aquí deu anys i del 9% d'aquí vint.

Pel que fa al fet que la renda per càpita espanyola sigui igual a la francesa, es basa en una hipòtesi sobre la productivitat futura que està en completa contradicció amb l'experiència espanyola dels últims vint anys (com posa de manifest el mateix informe). L'única explicació que puc trobar per a aquest supòsit i la seva conclusió és que el director de l'informe de PWC és Jordi Sevilla, el mateix que, com a responsable d'economia del PSOE, es va convertir en el tutor de Rodríguez Zapatero, el president que ara fa cinc anys (24-9-08) va proclamar: "L'objectiu del meu govern és superar França en renda per càpita en tres o quatre anys". Sembla que Sevilla no s'ha tret la idea del cap.

En definitiva, l'exercici de PWC i les seves conclusions ens diuen molt poca cosa d'interès. A vint anys vista les coses poden haver canviat molt, a millor o a pitjor, però ho faran en funció de les decisions que prenguem ara, que, també des del punt de vista econòmic, ens trobem en una cruïlla.

De fet, el mateix informe de PWC comença referint-se a una enquesta entre líders empresarials, i ho fa d'aquesta manera: "[...] es divideixen en dos grups: aquells que anticipen una clara recuperació [...] de la mà de la Unió Europea [...] i aquells que veuen una Europa no igualitària en la qual Espanya jugarà un rol de segona categoria desenvolupant principalment ocupació de baix valor afegit". Curiosament, i tot i que els primers són menys que els segons (43% i 57%), l'informe es construeix amb dos escenaris, el primer dels quals correspon a la primera visió i l'altre a una de no tan bona però encara molt millor que la segona.

Crec que els empresaris són més sagaços que els autors de l'informe, perquè, efectivament, tenim davant nostre dos camins. Els podem identificar fixant-nos que tenim dos problemes d'atur molt diferents. Un afecta els treballadors adults provinents de la construcció i els joves poc formats (els que no han estudiat més enllà de l'ESO); l'altre afecta els joves que sí que han estudiat. No dubto que hi haurà més reformes laborals i s'introduirà alguna mena de minijobs : contractacions laborals extremadament flexibles, poc protegides i mal remunerades. És lògic (encara que lamentable) que aquesta figura serveixi per ajudar els membres dels primers col·lectius que no trobin res millor, però no seria ni lògic ni convenient que els minijobs també servissin per col·locar els nostres joves qualificats. El nostre futur pot ser tan lamentable com ho és el nostre present, però pot ser brillant si som capaços de crear molts llocs de treball qualificats, i això passa perquè ara mateix construïm les bases per a una nova industrialització.