Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Jugant amb un assassí

Aquesta setmana ha sigut notícia la detenció del multimilionari Robert Durst. Aquí no n’havíem sentit a parlar abans però als Estats Units és un d’aquells casos impactants sobre els quals el país sencer té una opinió. Durst ha sigut sospitós de tres assassinats diferents els últims trenta-tres anys: la seva dona, una amiga i un veí. Ara l’han detingut perquè en el procés de gravar una entrevista, quan es pensava que no el sentia ningú, va admetre que els havia matat a tots. ¿Com connecta tot plegat amb un projecte televisiu? És rocambolesc. Fa anys, el director Andrew Jarecki va rodar una pel·lícula inspirada en Robert Durst, All good things. Durst, fascinat pel bon relat de la seva vida i empès per un egocentrisme evident, va contactar amb Jarecki oferint-se perquè li fes una entrevista. I aquí neix la recomanació: Canal+ ha estrenat The jinx [El malastruc]. És el resultat de la completíssima investigació periodística que ha fet Jarecki arran de l’oferiment. És una minisèrie documental amb passatges de recreació ficcionada (una mica passada de rosca) sobre els assassinats dels quals Durst era sospitós. De fet, la detenció del protagonista es va produir el dia abans que als Estats Units s’emetés l’últim capítol de la sèrie. L’FBI va considerar que en la sèrie apareixien noves proves que inculpaven el subjecte. Això no ha estat exempt de polèmica: han acusat Jarecki d’haver amagat proves a la investigació policial en benefici de la propaganda que això li generaria. Malgrat tot, la crítica nord-americana ha considerat que aquest gir ha convertit el final de la sèrie en un dels més al·lucinants de la història de la televisió.

The jinx és un plantejament audiovisual poc comú aquí però a la tele nord-americana és tot un clàssic. Entronca, de manera innegable, amb el llenguatge televisiu i l’estil truculent de Crímenes imperfectos que emeten als matins a La Sexta. Però The jinx, a part d’oferir una investigació molt més rigorosa, té la virtut d’haver-se avançat a la resolució i no pas de relatar-la a posteriori. És molt millor veure la versió original perquè la doblada cau en la tòpica veu impostada dels relats criminals. Pel que fa als testimonis directes que hi participen, a la reconstrucció dels casos i, sobretot, a la participació del principal sospitós, The jinx és truculenta, un punt morbosa i fascinant a la vegada. Com una novel·la negra, t’enganxa poderosament a mesura que també et va explicant els antecedents biogràfics de Durst. Però Andrew Jarecki ha fet un treball magistral: no tan sols ha construït una narració pensant a captivar l’espectador amb una història increïblement potent sinó que ha sabut com seduir i jugar subtilment amb l’ego i la ment d’un assassí fins a fer-lo caure de quatre potes en el parany.