Publicitat
Publicitat

Parlem de ballarines

Ja ha arribat a Vilafant l'aviram espanyola i aquesta sembla que és la gran notícia de l'actualitat. Els espanyols, sempre tan ells, fins i tot s'han empescat una velocitat pròpia. I així el seu tren l'han anomenat Alta Velocitat Espanyola(AVE), i han jugat amb el sentit d'aquesta sigla que, traduïda al català, vol dir ocell . En català, la paraula au no la fem servir per designar els ocells. Tot i que els catalans cursis fan i prenen brou d'au, aquí sempre hem fet caldo d'aviram. Amb tot això ja tenim una altra paraula espanyola ficada al nostre vocabulari quotidià. Que si vaig amb l' ave , que si vinc amb l' ave . Ave Maria Puríssima, que deia Ruyra! Tan fàcil com era parlar de tren de gran velocitat, TGV, com els francesos, i així hauríem contribuït a la unitat europea. Deixem-ho estar. Parlem de ballarines.

De fet, ja fa temps que els volia parlar de l'esplèndida, meravellosa exposició que sobre el Paral·lel ens ofereix, fins al 24 de febrer, el CCC de Barcelona. Comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner, l'exposició dóna una visió seriosa i profunda d'aquest popular carrer de Barcelona entre el 1894 i el 1939. Fotografies, objectes, filmacions, música, partitures de cuplets, pintura, tot entreteixit, per fer-nos entrar en una època i fer-nos-la entendre i estimar. És una exposició podríem dir-ne "d'ambient", de recreació d'ambient. Però això no vol dir que sigui una aproximació solament escenogràfica. La investigació prèvia -quatre anys!, aviat està dit- n'ha estat la base i, sense aquesta recerca de materials, l'exposició s'hauria quedat en una pura superficialitat. I no és així.

Ens sorprèn la quantitat de teatres que hi havia a l'avinguda, i la mostra que es fa de l'evolució històrica dels gèneres teatrals que hi van passar: pantomima, mim, drama realista i melodrama, vodevil, que va ser un gènere molt important al Paral·lel... Només l'estudi de la vida teatral a l'avinguda és ja una exposició apassionant.

Però també hi ha els gèneres musicals, les varietats, que van crear la figura de la cançonetista, de la cupletista. Això va propiciar la creació de les acadèmies de cupletistes. És divertidíssim veure les fotografies d'alguna d'aquestes acadèmies on s'ensenyaven quatre moviments i, apa, a escena. Ah, aquelles veuetes de nas, aquells portaments i aquelles cues! Aquelles bledes assolellades entranyables, no exemptes de picardia, fins i tot grollerotes! Carner ho explica perfectament bé a Auca de la coblejadora . Les cupletistes eren legió, i a l'exposició n'hi ha una col·lecció de fotografies impressionant. La sarsuela catalana també va triomfar-hi, sobretot Cançó d'amor i de guerra , i també les revistes, com ara Chófer, al Palace . Del Modernisme a l' art déco , tot passa per l'avinguda. El Paral·lel ho assimila tot.

Un altre capítol important de la mostra és el dedicat a la prostitució, fenomen de dimensions gegantines a la Barcelona d'aquella època. Llibrets, cartells, anuncis de "senyoretes", "material higiènic", etc. El Paral·lel va convertir Barcelona en una ciutat bordell. No és pas estrany que el tema fos atractiu per als pintors: Picasso, Nonell, Opisso, Casagemas... I les altres activitats del Paral·lel també van atreure molts altres pintors. L'exposició mostra uns magnífics quadres de Ricard Urgell, de Pau Roig, de Ricard Canals i, sobretot, dues pintures de Francesc Domingo, que fan pensar en Hopper. Només les pintures presents a l'exposició en justificarien la visita.

Hi ha esbossos d'escenografies, acudits, cartells, filmacions (poques, perquè la majoria s'han perdut), fotografies de representacions teatrals. Una quantitat de material enlluernador que et deixa bocabadat. Els comissaris, l'exposició, es pregunten: per què no en sabíem res? És una dosi tan intensa de vida popular que per força havia d'incomodar la gent benpensant de la ciutat. Després de la Guerra Civil, tot això va ser dissimulat, callat, pràcticament suprimit. Aquesta inoblidable exposició ens ho torna esplendorosament.