Publicitat
Publicitat

Millorar la velocitat per acceptar l’esprint del Reial Madrid

Els blancs mantenen Bale com el més veloç però Mathieu i Alba poden aguantar-li el pols

Ja sembla inevitable. Impossible de canviar. Sempre que s’acosta un Barça-Madrid, independentment dels nous matisos que acompanyin el joc dels dos equips, la primera preocupació del soci blaugrana passa per la velocitat dels jugadors blancs i la percepció de no tenir prou arguments defensius per frenar els contraatacs madridistes si s’obre el partit. Tant és que quan arriba el dia poques estadístiques confirmin aquest sentiment de desigualtat física o, si més no, que no el ratifiquin amb la contundència d’altres temporades. El Madrid corre molt i el Barça, si s’ha de jugar a córrer, patirà. Aquesta és la veritat que es cola entre les parets del Camp Nou en vigílies de clàssic, com si la jugada de Gareth Bale esmunyint-se en carrera de l’impotent intent de falta de Marc Bartra a la banda de Mestalla a la final de la Copa del Rei del 2014 fos l’única acció de referència per mesurar el partit.

Un ‘box to box’ recent

Dimecres, després d’eliminar el Manchester City, l’esperit era el mateix entre els aficionats, malgrat que l’actuació blaugrana a la Champions havia trepitjat, precisament, aquest terreny d’anar i venir, de contraatac, de córrer d’àrea a àrea. I contra uns anglesos, de qui sempre s’ha temut el domini del joc directe i del box to box.

Ja ni tan sols les accions a pilota aturada, un aspecte del joc que segueix donant molt de rendiment ofensiu al Madrid -aquesta temporada acumula onze gols d’estratègia en Lliga i cinc en Champions- i on abans tremolava la llotja del Camp Nou, sembla que siguin un punt dèbil de l’equip, capaç de sentir-se fort en molts altres escenaris lluny de la possessió absoluta de la pilota. Ara, si cal, atacar esprintant forma part dels ecosistemes de confort del Barça i fins i tot podria ser una preocupació de Carlo Ancelotti a l’hora de preparar el partit. Encara que el tècnic italià disposa de centrals i laterals ràpids (Varane és qui més corre de tots però apunta a suplent), la punta de velocitat de Messi i Neymar pot fer patir molt la línia defensiva blanca si l’argentí i el brasiler poden cavalcar endavant com han fet en alguns partits recents. “Si el rival s’atreveix a avançar línies i tancar-se al darrere deixant només un tres contra tres contra els nostres davanters i podem aprofitar l’ocasió per fer un gol, se’m fa molt difícil frenar el meu equip”, admetia dimecres Luis Enrique.

Renovada manera de guanyar

No és que l’equip sigui, de cop i volta, més ràpid que abans, però sí que amb el seu futbol provoca que ho sembli més. I és que contra els citizens no era el primer cop durant la temporada que el Barça transmetia poder a camp obert i s’apuntava un triomf amb el titular fàcil d’haver derrotat l’enemic a base de transicions ràpides. També va ser efectiu contra l’Atlètic de Madrid o el Vila-real i, tot i que no tant, davant el París Saint-Germain en l’últim partit de la fase de grups. Comença a ser una realitat, però encara no prou clara per alterar les sensacions externes, que s’aferren al mateix pànic quan s’acosta el clàssic.

Revisar algunes dades, però, ajuda a prendre distància sobre aquesta por. Cap estadística servirà per fer més ràpid o més lent un jugador, ni deixarà de fer perillós el Madrid pel que fa a la recuperació de pilota a camp propi, especialment contra el Barça, però hi ha dades que deixen molt bé el conjunt de Luis Enrique en termes de velocitat. La Lliga BBVA ofereix unes xifres que recullen els pics de velocitat màxima dels jugadors en cada jornada. S’ha de tenir en compte que s’hi arriba en funció del joc i que, per tant, depèn molt del rival, de l’escenari, de la distància o el temps que s’allargui una acció, però la mitjana després de mesos de competició dóna una visió genèrica de les capacitats físiques de les dues plantilles i, també, de l’estil de joc que imposen en els seus partits. El Madrid acaba els partits preferentment amb un davanter (Bale, Jesé o Cristiano són els més habituals) com a home més ràpid, mentre que el Barça hi situa gairebé sempre un defensa (Jordi Alba, Mathieu o Bartra). En la majoria de partits el Barça no troba espais per córrer (tot i que Neymar ha acabat sent el més ràpid en quatre jornades, més una de Messi, Pedro i Suárez) i, en canvi, sí que els ha de minimitzar del rival, mentre que el Madrid, si pot, fereix l’adversari a través del contraatac. Els blancs continuen sent, amb vuit gols a la contra, l’equip més efectiu en aquesta faceta. Però el Barça és tot just el tercer, amb quatre gols, un menys que el Vila-real, en una nova línia que completa el tradicional atac posicional.

Protegir-se de Bale

Que el Barça d’ara pugui no sentir-se inferior al Madrid en la carrera, però, no voldrà dir que els blaugranes comprin d’inici un guió de partit esbojarrat, encara que podrien treure’n prou beneficis per ferir el conjunt blanc. Vol dir que davant Bale, l’home més veloç dels blancs (amb uns pics de velocitat habituals que ronden els 34 km/h), el Barça tindrà també els seus dos defenses més ràpids, Jordi Alba i Mathieu (han deixat màximes superiors a 34 km/h durant la Lliga). I per frenar Cristiano, i si es confirma la baixa de Busquets al mig del camp, Piqué (33,4) rebrà l’ajuda de Mascherano (33,6), de més recorregut correctiu que el de Badia.

Curiositat del clàssic

De tota manera, tot plegat podria no servir de gaire si el partit s’assembla al de la primera volta, quan, sorprenentment, els dos jugadors amb la màxima de velocitat van ser dos migcampistes (Isco -33,92- i Iniesta -33,05-). En les 27 jornades, de fet, el Barça ha aconseguit colar el seu porter entre els més ràpids. Va ser Bravo contra el Vila-real (34,06). Si cal, fins i tot el xilè podria aguantar-li una carrera a Bale.