Publicitat
Publicitat

Confessions d’un juventí

Que s’acabi, sisplau, que s’acabi. Avui és, Deo gratias, l’últim dia d’aquesta setmana indefinible que ha posat a prova tan durament el meu cos i el meu equilibri mental. D’aquí poc tot tornarà a la normalitat, n’estic segur. Jo confesso (quin llibre!) que he arribat a tenir i continuo tenint pensaments dels quals, ara per ara, no m’avergonyeixo, però dels quals sé que, segurament, em penediré aviat com el primer. Sóc molt de la Juve, per herència, res de defensa de la terra, res de més que un club. Pura, simple, avorrida herència. El meu pare ja n’era i jo també, punt final.

Amb els anys he après a estimar -m’esforço molt a dir-ho i repetir-ho- el Barça, però mai dels mais aquest sentiment no ha arribat a ser res més que respecte per un dels símbols fonamentals per als catalans. Perquè el meu equip sempre serà la Juve. Aquest fet l’he considerat sempre com la prova que el meu catalanisme no és una mena d’implicació en una secta perillosa: seguir sent tifoso (la propera vegada que ho vegi amb dues esses...) demostra que la meva decisió és conscient, i que no sóc una víctima manipulada. No sóc un d’aquells ximples amb un somriure estampat a la cara que es fan del Barça després de dos dies d’estada a Catalunya. Visc, doncs, en un equilibri tranquil que ha durat molts anys sense gaires sobresalts. El Barça aquí i la Juve allà. Fins ara.

Distorsionant el Barça

Des de el 13 de maig aquest statu quo s’ha anat esquerdant sota la meva mirada impotent i n’estic patint les conseqüències. He arribat a pensar que el Barça té un gran equip gràcies només al seu deute de 500 milions (i no m’importa si és veritat o no). Que ha arribat a la final gràcies a les baixes d’Ibra i Thiago contra el PSG o de Ribéry i Robben amb el Bayern. M’estic sentint emparat pels seguidors del Reial Madrid, dono les gràcies al planter dels blancs per Morata i no puc suportar el teatre de Neymar o les dents de Suárez, i si parlo de la grandesa de Messi ho faig només per evidenciar que, sense ell, el Barça no hauria arribat tan lluny.

Estic malament. Em sento un traïdor, un desagraït i veig seguidors de l’Espanyol o del Reial Madrid que em miren amb complicitat picant-me l’ullet. Per sort, tot s’acabarà d’aquí poques hores, no importa el resultat, no importa qui guanyi. I donaré les gràcies per haver pogut tastar l’emoció de ser un maudit durant uns dies, per després tornar a naufragar dolcemente in questo mare. Perquè em deixareu tornar, oi? Que sí, no? No veieu que era broma, “ puro teatro del bueno” com deia Mourinho... No! Perdó, no m’heu entès! Aiuto!