Publicitat
Publicitat

Un homenatge intertextual a la poesia

Viure dintre de la poesia deixant-se acariciar per la rima, per la imatge suspesa en un núvol penjat d’un cel de paraules estranyes. Quin camí! Quina fugida! Quin anar sense destí cap allà on em porta l’alè d’un àngel o d’un dimoni que t’estima de veritat.

Viure aventures perquè és en el somni quan hi veig clar i perquè he de pregar que sigui llarg el viatge cap a Ítaca.

Viure en la poesia. Viure amb tu. Escoltant a la matinada la merla que pica l’olivera.

Viure fins a ser poeta. Poeta! Barrejant paraules que donin vida a alguna cosa que dorm dintre teu i no troba la sortida. Amb la sensació que tot està per fer, que tot és possible.

Viure contra aquella poesia que ensucra. Contra la paraula bonica que fixa el cor en un instant inútil mentre el món que gira engoleix la vida. La teva vida.

Viure la poesia fins que no quedi res més que aquell tremolor que recorre l’esquena, quan tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim estimant.

Viure la poesia des de la llum del capvespre que s’emporta el dia i anuncia la nit d’estiu quan cap hora és isarda.

Viure la poesia com a fidel companyia. Uns dies passen / més lentament que els altres. / Són fugacíssims / aquells que em véns a veure; els altres mai no acaben.

Viure la poesia que cap en un didal màgic d’un geni que surt de la paret quan la mires.

Viure la poesia davant d’una humitat erma que calla. Davant el lament d’una daina ferida per la vanitat del caçador.

Viure la poesia a Tamariu quan ploren les hores, plora el temps, plora la vida viscuda i plora la vida que no viurem. Sobretot la que no viurem.

Viure la poesia cada dia. Tot el dia. Com si el món fos una rima inacabable on no hi ha lloc més que per les paraules amigues que consolen, que remouen el cor i l’ànima fins a deixar d’existir.

Tornar-se poesia com aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, / qui les hi deu haver llençades? / Qui sia, tant se val. I és que voldria ser tan divers / tan lliure i divers com l’aire / conèixer tots els camins / i jeure en totes les cales. I que em perdonin els poetes.

Les