Publicitat
Publicitat

Ai carai, Pericay

Vaig conèixer Xavier Pericay fa un munt d’anys, quan ell era la mà dreta de Ferran Mascarell, que aleshores era el factòtum socialista de la cultura i contra el qual després Pericay ha escrit amb acarnissament, i jo ocupava el càrrec (extingit sense que ningú l’enyori, la veritat) del que aleshores se’n deia delegat del Llibre, sota l’últim govern Pujol. Ni jo era convergent ni Pericay era socialista, de manera que el fet de compartir una certa desubicació va despertar entre nosaltres un mínim de simpatia mútua. O vull pensar-ho.

Simpatia tan mútua com efímera, tot sigui dit. En aquells temps ell s’havia fet nom després de rubricar, juntament amb Ferran Toutain, un parell de llibres sobre el model lingüístic del català que varen fer tronar i ploure perquè se’ls va considerar heterodoxos i, fins i tot, segons quin punt de vista, herètics: Verinosa llengua (1986) i El malentès del noucentisme (1997), que varen irritar molts de prohoms de la cultura catalana perquè es varen convertir en vaixells insígnia del que aleshores es va conèixer com a català light. Jo només puc oposar-hi una cosa, i és que Pericay i Toutain varen escriure dos llibres de filologia sense saber-ne un borrall de filologia. És com si un amic meu i jo escrivíssim (i publiquéssim) un parell de volums sobre química inorgànica, una matèria sobre la qual només podríem dir bajanades. Però com que la química inorgànica no té repercussions polítiques, dubto que el meu amic i jo trobéssim editor ni molt menys ressò pel que fa a les nostres opinions sobre el tetranitrat de tetrasofre. La humanitat s’ho perdrà, i farà ben fet.

En fi, que en Pericay i jo vàrem anar un dia a un restaurant de Barcelona i vaig descobrir, en el decurs de l’àpat, un home profundament emprenyat contra les conviccions que en altre temps havia defensat fins i tot amb certa vehemència. Suposo que això l’ha dut a encapçalar, per la patilla (no hi ha hagut ni primàries ni res que s’hi assembli), la candidatura de Ciutadans a les Balears, en qualitat de presidenciable. I és que el bo d’en Pericay, entenc que per motius personals, fa anys que va venir a viure a Mallorca, i aquí hi va descobrir un espai que li sembla idoni per fer demagògia lingüística barata, traspassada a un discurs suposadament polític. Pericay és un d’aquests personatges quixotescos, que es pensen que poden modelar la realitat, tot i saber que el que prediquen és una quimera com una altra. Ara bé, si dóna vots i escons, qualsevol mentida és benvinguda, fins i tot si passa per damunt de les evidències científiques.

A pesar de la seva relativa joventut, el candidat de Ciutadans Xavier Pericay va escriure una mena de memòries a les quals va posar el títol de Filología catalana, per denunciar els danys que li haurien causat els seus estudis de joventut. Pericay, carai, quan ens tornem a trobar a l’aeroport de Palma o de Barcelona almenys no em facis mala cara, que ja vaig haver de patir aquell dinar. Al cap i a la fi, tots dos vàrem estudiar filologia catalana.