Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Banderes de la Transició

Encara que pugui semblar-ho, no totes les diatribes contra l'independentisme català es poden ficar dins el mateix sac. És cert que passen els dies i que els discursos a favor de la unitat d'Espanya segueixen mostrant un nivell sorprenentment pobre (esperàvem alguna cosa millor), però també és veritat que, fins i tot així, no tot és igual a tot.

Faríem malament de prendre com a mesura els exabruptes i els desvaris de personatges com el coronel Alamán Castro, els senyors Vidal-Quadras i Mayor Oreja, o l'infatigable president Monago, que pel que sembla ho té tot tan ben arreglat per Extremadura que pot dedicar tot el dia a insultar eucarísticament no tan sols els catalans, sinó també la intel·ligència del món sencer. Davant d'un discurs contrari, o fins i tot hostil, sempre és una mala opció fixar-se en els seus registres més baixos, i respondre a partir d'aquests registres. Més que res, perquè després pot succeir que aparegui algú amb uns arguments molt més ben treballats, que t'agafin fora de joc.

Això no ha passat de moment en el cas que ens ocupa, però faríem malament de confondre, per exemple, les fanfarronades dels fantotxes esmentats amb els advertiments contra la independència que va exclamar el passat cap de setmana Felipe González al País Basc. González no és cap friqui ni cap feixista, però sí que segurament és un dels productes més genuïns i referencials de la Transició: un dirigent important, sovint brillant, que es va acostumar a bescanviar idealisme per realpolitik i que sempre va tenir molt clara la necessitat estratègica de la unitat d'Espanya. Sobretot perquè sense el País Basc ni Catalunya, Espanya ho hauria tingut molt magre per ingressar a la UE, una fita que sens dubte va significar la màxima consecució dels seus mandats. González va tenir la sort de comptar amb la interlocució i la col·laboració imprescindibles d'un altre dels polítics més importants de la susdita Transició, Jordi Pujol, que tampoc va ser mai partidari de la independència i que durant molts anys va estar convençut que l'encaix de Catalunya dins Espanya, en una Unió Europea generosa amb el reconeixement de les identitats nacionals i culturals, havia de ser possible.

Trenta anys més tard, Pujol no és que s'hagi fet independentista, sinó que reconeix que s'ha quedat sense arguments contra la independència, que és molt diferent. González, en canvi, segueix allà on era, i pel mateix motiu: a saber, que sense Catalunya, Espanya senzillament s'acaba, que és el que va venir a dir ahir a Barcelona el ministre Gallardón, en representació del govern de Rajoy. El fet que ara no hi hagi sintonia entre Pujol i González s'explica, doncs, pel senzill fet que un va ser president de Catalunya mentre que l'altre ho va ser d'Espanya, i que ara tots dos comproven (no sense tristesa) que els fonaments de la seva visió política han periclitat. I davant d'això, un exerceix el deure d'admetre-ho, mentre que l'altre prefereix el dret d'encasellar-s'hi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT