Publicitat
Publicitat

Monedero i Abadillo, dos homes i un destí

Potser per celebrar el Dia del Treball i la recuperació econòmica que pregona el president Rajoy, dos homes es van veure obligats ahir a renunciar a la seva feina. Juan Carlos Monedero, fundador de Podem i assessor de governs bananers, i Casimiro García-Abadillo, director d’ El Mundo i breu successor de Pedro J. Ramírez, varen caure (un per renúncia expressa i l’altre per destitució) dels seus càrrecs. Tots dos casos mereixen, com a mínim, un comentari tan insubstancial com tot el que representen.

El partit de Pablo Iglesias podrà presumir d’haver recorregut el camí que va de la pristina puresa ideològica a les inquietants competicions egòlatres internes, sense renunciar als episodis de finançament com a mínim dubtós, en un temps rècord. El líder Pablo Iglesias sembla que s’ha especialitzat a barallar-se en públic amb la gent que l’envolta, i tan aviat ens fa sabedors de la seva ruptura sentimental amb Tania Sánchez com del seu divorci polític amb Juan Carlos Monedero, que se’n va dient penjaments sobre la casta i amb quatre-cents mil euros al seu compte corrent. Mai una carrera política tan accelerada havia resultat tan profitosa, però tot sembla indicar que Iglesias està esperant encara la seva oportunitat. Si el seu homònim fundador del PSOE aixequés el cap, seria interessant saber què en diria. Mentrestant ens quedem amb el dubte de què es pot esperar d’algú que propugna la renda bàsica i al mateix temps es diu Monedero i cobra beneficis notoris de diversos governs no gens presumptament corruptes.

Després tenim l’indescriptible Casimiro García-Abadillo, que com el seu nom indica és del PP i ha arribat a ser director d’ El Mundo. Molt bé i enhorabona. Però es veu que no ha estat prou fidel als postulats de la secta i això li ha costat el lloc, amb un pretext tan absurd com que no impulsava prou l’edició digital del diari. No perquè l’edició digital de qualsevol diari no sigui important, sinó perquè es veu d’una hora lluny que aquest és un dels pretextos més ridículs que s’han sentit mai per explicar la destitució del director d’una capçalera de primera fila, ens agradi o no ens agradi. ¿Vostès recorden una pel·lícula titulada Espérame en el cielo, dirigida per Antonio Mercero i que feia una paròdia digna de ser vista del dictador Franco? El gran José Sazatornil hi interpretava un fatxa que cometia un error involuntari contra el seu estimat líder, i a causa d’això acabava picant pedra en un penal. Quan un altre reu li preguntava “I tu, per què ets aquí?”, ell responia “Per franquista!”

L’escena m’ha vingut al cap perquè García-Abadillo em sembla que ha acabat al carrer per marianista, de la mateixa manera que Monedero ha tingut el mateix destí per pablista. Són coses que passen quan et poses sota l’empara d’unes sigles, que et poden caure al damunt. Una altra gran pel·lícula de la filmografia espanyola, que els aconsello que revisin, tenia com a protagonistes Andrés Pajares i Rafaela Aparicio, i es titulava Los extremeños se tocan. Doncs au.