Publicitat
Publicitat

El pas del temps

Aleshores, vaig començar a pensar en el temps com si tingués forma, una cosa que es podia veure, una sèrie de transparències líquides, l’una damunt l’altra. El temps no es veu mirant endarrere, sinó penetrant-lo, com l’aigua

Margaret Atwood

Estiuejar al mateix lloc tota la vida és, des del meu punt de vista, un privilegi. És un privilegi que et permet, simplement, que el famós paradís perdut de la infantesa sigui real. L’espai on hem estat feliços està localitzat, hi ha un escenari que roman més o menys inalterable.

Passen els anys i esclar que es produeixen canvis, però sempre hi ha algun racó que està exactament igual que quan érem petits, adolescents, joves. Una cala a la qual només es pot arribar en barca, una ermita a dins del cràter d’un volcà, un camí de ronda, un parc ombrívol, el salt d’aigua d’un riu, la llum esbiaixada del sol damunt de la vall.

En aquell lloc podem tornar a ser infants. En aquell lloc recordem amb més precisió escenes viscudes amb els que ja no hi són. En aquell lloc som més nosaltres mateixos que enlloc. És un lloc únic al món.

Ajaguda a l’herba, enfront meu el perfil ben retallat del volcà, si entretanco una mica els ulls veig encara els meus pares, caminant agafats de bracet, ell potser s’ha posat una tija als llavis, ella se’l mira amorosament. Segurament tornen de la granja de l’olivera, deuen haver comprat mongetes tendres. També veig els meus fills i els meus nebots quan eren petits, jugant al sorral amb la galleda de plàstic i el rasclet i, en aquesta mena d’entreson, la diferència d’edat ha desaparegut i els grans i els petits comparteixen la fantasia. I també veig, encara, una colla d’adolescents, els meus amics i jo mateixa, els banyadors de colors llampants, les llargues cabelleres, els cossos prims i elàstics, tan riallers, tan bells. Tots els personatges suren, com en un ball imaginari i nebulós, gairebé aquàtic. Tots els estius barrejats en aquest instant, com si estigués plegant el temps.

Us explicaré una cosa que em va passar fa uns quants estius, quan tenia poc més de quaranta anys. Havíem organitzat el sopar de comiat de les vacances, aquell sopar que tradicionalment ens reuneix a tots els estiuejants de la colònia, any rere any. És un sopar ple de rituals, d’absències i d’incorporacions.

Jo entrava al menjador amb un dels meus amics i vam veure dues taules llarguíssimes preparades. Ens vam aturar, indecisos, al pas de la porta, i la mestressa ens va ajudar, sol·lícita, amb aquesta indicació: “La taula dels pares és aquesta”. El meu amic i jo ens vam mirar, somrients i lleugerament desconcertats, i li vaig llegir el pensament. La taula dels pares? Nosaltres som els pares? Quan hem canviat de banda? Fa quatre dies ens assèiem a la taula de la canalla.

Però la cosa va així: a la taula de la canalla hi ha els nostres fills, nosaltres seiem a la taula dels pares i els nostres pares ja no hi són.

Vam compartir un any més, un estiu més, una nit fantàstica, i vam brindar pels que falten, pels que hi som i pels que vindran. Per les tradicions i per la sort d’haver-nos trobat. Pel pas del temps.

PUBLICITAT
PUBLICITAT