Publicitat
Publicitat

FUTBOL

Entre l'èxit i la corrupció: mor l'expresident de la FIFA Havelange als 100 anys

El brasiler va ser el màxim responsable de l'organisme que controla el futbol mundial entre el 1974 i el 1998

João Havelange ha mort a Rio de Janeiro als 100 anys d'edat. Amb Havelange se'n va una de les persones clau en la globalització del futbol. El brasiler va ser responsable d'alguns dels grans èxits de la FIFA, entitat que va presidir entre el 1974 i el 1998, però també va perpetuar i potenciar un sistema de funcionament basat en la corrupció. Els darrers anys de vida, de fet, Havelange els ha viscut defensant-se d'acusacions relacionades amb la seva gestió i la del seu bon amic Joseph Blatter, actual president de la FIFA.

Havelange era testimoni directe de l'evolució del futbol i del seu Brasil natal. El seu pare, Faustin, va ser un ciutadà belga que va emigrar al Brasil i es va enriquir amb el comerç d'armes en una època en què al Brasil encara hi havia bandits que atacaven les finques dels rics com a sortida a la falta de recursos. Un Brasil amb racisme, controlat per porques famílies amb terres encara mig explorades. Vendre armes als rics, a l'exèrcit o als bandits era un bon negoci, i els Havelange es van poder construir una finca molt gran al barri de Laranjeiras, a Rio de Janeiro, on el petit João va tenir una infància gairebé perfecta. La seva passió eren els esports, i es va fer soci del Fluminense, club poliesportiu llavors tancat només per a fills de bones famílies de raça blanca.

Havelange va ser futbolista del Flu –el 1931 formava part de l'equip juvenil campió de Rio de Janeiro– però no tenia prou nivell i es va centrar en la natació, sense abandonar els estudis de dret. De fet, va ser un dels millors estudiants de la seva generació i fins i tot va aprendr eidiomes. “A la mort del meu pare em van oferir continuar amb el negoci de les armes, però mai m'han agradat les armes. Vaig rebutjar-ho i mai he tingut una pistola”, va recordar Havelange, que va combinar amb èxit la carrera esportiva i l'empresarial.

Com a nedador, el 1936 va participar als Jocs Olímpics de Berlín sense pena ni glòria, va quedar eliminat tot just començar als 400 metres lliure i els 1.500 lliure. I quan la velocitat el va abandonar, es va centrar en el waterpolo, va participar als Jocs Olímpics del 1952 amb la seva selecció. El 1956 tornaria a uns Jocs Olímpics, però com a delegat de l'equip brasiler de waterpolo. Llavors, Havelange ja començava a fer servir la seva capacitat organitzativa per gaudir de càrrecs federatius a les federacions de natació de Rio de Janeiro, primer, i del Brasil, després. I sense abandonar el càrrec en una empresa de transports públics que va fer fortuna just quan les ciutats brasileres creixien i necessitaven més transport.

La natació li va anar obrint portes dins l'esport brasiler. Així va arribar al Comitè Olímpic Brasiler. El 1963 entrava a l'executiva del Comitè Olímpic Internacional, on va esdevenir el directiu amb més anys de servei al comitè executiu. Del 1958 al 1973, a més, ja era president de la Confederació d'esports brasilers. Havelange, doncs, va viure l'època daurada del futbol brasiler, amb els títols Mundials dels anys 1968, 1962 i 1970, des dels despatxos. Així que va decidir que calia portar un brasiler al capdamunt de la FIFA, presidida llavors pel britànic Stanley Rous.

Rous era un home del segle XIX que es negava a donar a tot el continent africà i tot l'asiàtic plaça directa als Mundials. Ni una. De fet, preferia obrir la porta a la Sud-àfrica de l'apartheid. Rous havia guanyat les eleccions de la FIFA en una època en què menys de 60 federacions tenien vot, la major part europees i americanes. Però al mapa del món d'aquella època cada any naixien nous estats alliberats del jou colonial. El món evolucionava, i Rous, no.

Havelange, malgrat haver-se criat en un entorn racista, mai va ser acusat de ser-ho i va utilitzar la lluita dels estats africans per enfilar-se al poder. Durant la campanya per guanyar les eleccions del 1974 va visitar 86 estats, normalment acompanyat pel brasiler negre més conegut: Pelé. Rous, espantat, va buscar el suport econòmic del propietari d'Adidas, Horst Dassler. Però tenia la batalla perduda. Havelange es va guanyar el suport de les desenes de noves federacions nascudes a mesura que antigues colònies s'independitzaven.

El 1966, per exemple, totes les seleccions africanes ja havien decidit boicotejar les eliminatòries de classificació per al Mundial d’Anglaterra perquè la FIFA donava una sola plaça per al Mundial a l’Àfrica i l’Àsia juntes. “Si no arribem al Mundial mai podrem millorar. Cal lluitar contra el colonialisme futbolístic”, va dir l’etíop Ydnekatchew Tessema, president de la CAF, la Federació Africana. Tessema, un dirigent molt competent, va liderar la revolta contra Rous. I Havelange ho va entendre, ja que els va prometre portar el Mundial a nous continents i aportar diners per millorar les infraestructures del estats pobres.

El 1974 tots els africans, asiàtics i sud-americans van votar pel brasiler João Havelange. El brasiler ja manava i prometia globalitzar el Mundial. Dit i fet, ja que el va portar als Estats Units (1994) o Corea del Sud i el Japó (2002). A més, amb ell, el Mundial es va disputar a Amèrica del Nord el 1978 i Mèxic el 1986 –inicialment s'havia de fer a Colòmbia–. És a dir, repartia el pastís. Durant el seu mandat va visitar 186 estats, va incorporar a la FIFA estats aïllats com la Xina i va crear els Mundials sub-20 i el femení.

"Abans, el futbol tenia pocs membres i els diners arribaven per les entrades dels partits. Ara la FIFA té més membres que les Nacions Unides i és una multinacional moderna", s'enorgullia Havelange llavors. A part de globalitzar-lo, el brasiler va entendre que calia treure diners especialment de la televisió. De fet, li calien diners per portar a terme el que havia promès: donar subvencions a federacions pobres. I per tal d'aconseguir-ho es va centrar, amb l'ajuda de l'expert comercial Patrick Nally, a tancar grans patrocinadors com Coca Cola. A més, va demanar l'ajuda de Horst Dassler, que havia donat suport a Rous poc abans. Es van entendre: Adidas va passar a ser patrocinador oficial dels Mundials: era l'encarregada de posar la pilota oficial. Hassler, a més, tenia una empresa de drets televisius, ISL, que, per descomptat, es va encarregar de produir el senyal dels Mundials. De fet, l'any 2013, amb 96 anys, Havelange va renunciar als càrrecs honorífics que tenia a la FIFA per aquest motiu.

El 1978, ISL, presidida pel fill de Horst Dassler, havia fet entendre a Havelange el poder de la televisió. I malgrat que la FIFA va intentar aconseguir el secret de sumari, més tard es va saber que ISL va pagar milionades a Havelange per controlar aquesta àrea. Es perpetuava un sistema de cobrament de suborns a l'hora de prendre decisions, com la venda dels drets televisius.

Dassler, per cert, va presentar a Havelange un tal Joseph Blatter. El suís treballava a l'empresa de rellotges Longines, que s'encarregava de posar cronòmetres a proves esportives. Així va conèixer Horst Dassler i va entrar a la FIFA. El 1981 Blatter ja era secretari general de la FIFA sota la presidència d'Havelange. Tant Blatter com Havelange sempre van cuidar ISL. De fet, Havelange, Samaranch i Blatter van encapçalar la comitiva del funeral de Dassler, el 1987, per davant dels mateixos familiars.

Havelange es va encarregar de cuidar les federacions petites per mantenir el poder gràcies a gent com Blatter o el seu gendre, Ricardo Teixiera, que durant anys va presidir la Federació Brasilera de Futbol. Teixeira havia d'entrar a la vida d'Havelange al Carnaval de Rio de Janeiro del 1969. Aquell dia un jove Teixeira, de 19 anys, es va enamorar de Lúcia Havelange, la seva filla. Llavors Teixeira no formava part del món del futbol, més enllà de ser un aficionat del Flamengo, però el seu sogre l'hi va obrir les portes. Teixeira, amb experiència empresarial, va entrar a la CBF i de mica en mica va anar escalant posicions amb el suport del seu sogre, president de la FIFA.

Durant el seu mandat, el futbol va créixer, el Mundial va esdevenir un èxit i molts racons del planeta van millorar a nivell esportiu. Havelange, però, també va ser acusat de defensar que calia organitzar el Mundial del 1978 a l'Argentina malgrat la dictadura –la seu s'havia escollit amb Rous de president, però ell va visitar Buenos Aires després–, va ser criticat per fer negocis amb els dictadors que manaven al Brasil i cobrar suborns. La seva figura no va deixar mai fred a ningú.