Publicitat
Publicitat

POLÈMICA PP-CIUTADANS

Albert Rivera, el doble màrtir

La catalanitat d’Albert Rivera -i de Ciutadans-és una nosa o un avantatge? Està per decidir, i quan es decideixi sabrem alguna cosa sobre com seran la Catalunya i l’Espanya del futur. Estic segur que Rivera voldria afrontar els grans reptes que té sense la seva enutjosa denominació d’origen, ser un polític espanyol més, al capdavant d’un partit espanyol normal. De fet, anant més enllà, Rivera voldria que Catalunya fos un tros qualsevol del mosaic peninsular, tan espanyol i tan diferent com Múrcia o Astúries. Aquest és l’objectiu fundacional de Ciutadans, i si Rivera aconseguís una victòria electoral a Catalunya i a Espanya, es podria dir que el seu somni començaria a fer-se realitat. De moment, però, tot això queda lluny.

Ara com ara, Rivera està atrapat entre dos focs. L’Espanya rància mostra la seva pitjor cara retraient-li fins i tot el nom de pila. No és pas un fanàtic de camp de futbol, sinó el delegat del govern espanyol a Andalusia el que ha dit que no vol que la seva terra sigui governada “des de Catalunya” per un polític que es diu “Albert”. La qüestió pot tenir més importància o menys -per als que hem desesperat del concepte de l’Espanya plural, en té molt poca-, però diria que els demòcrates peninsulars haurien de dir-hi alguna cosa, perquè per a mi l’episodi no té altre qualificatiu que xenofòbia institucional. I, si no, pensem què hauria passat si a Rivera li haguessin retret el seu origen basc, aragonès, gitano o magrebí.

Potser qui hauria d’haver dit alguna cosa és el mateix Rivera. Hauria pogut dir, per exemple, que a Catalunya vam tenir fins al 2011 un president democràtic nascut a Còrdova, de nom José Montilla. Però el líder de Ciutadans, per bé que no pot renegar del que ell sol anomenar “ mi tierra ”, tampoc no pot arribar tan lluny i elogiar-ne la diversitat interna. Això aniria en contra del seu discurs, que es basa en la descripció d’una Catalunya dominada per un nacionalisme excloent, que el seu excompany d’escó Jordi Cañas sol escriure amb z de nazi.

Montilla o Mas

Per tant, Rivera ha preferit no parlar de Montilla sinó del seu successor, Artur Mas. Mas és l’espantall preferit de l’Espanya espanyola, i qui li foti canya -es digui Rivera o es digui Bono- sempre tindrà premi. Rivera, doncs, ha respost a les invectives del PP andalús amb un eslògan dels de tota la vida (“Catalunya és Espanya”) i amb una acusació enverinada cap al PP: “¿És que pensen el mateix que Artur Mas?” És una manera de recordar a l’opinió pública espanyola que Albert i Artur són noms catalans, però que de catalans n’hi ha de bons i de dolents, de lleials i de traïdors. Rivera és dels bons, i sembla mentida que ho hagi de recordar, després de tantes hores de tele i tantes portades de diari.

I a Catalunya? Ahir tot el sobiranisme reia de bon grat pels problemes de Rivera amb el sud espanyol. I és cert que veure el martell del catalanisme atacat per la seva catalanitat convida a una rialleta sardònica. Però no dubto que un polític hàbil com el líder de Ciutadans buscarà la manera de treure profit de la situació: intentarà aprofitar l’avinentesa per centrar la seva imatge i situar-se com a víctima de dos radicalismes. Això li podria funcionar a Espanya (a certa Espanya), però a Catalunya, on Ciutadans es justifica com a dic de contenció de l’independentisme, l’estratègia no pot ser la mateixa. Si renuncia a la trinxera, Rivera corre el risc de perdre rellevància. Fa un segle, a Cambó li van dir que no podria ser Bismarck i Bolívar al mateix temps. Rivera tampoc no ho tindrà fàcil si pretén ser alhora Roca i Lerroux.

PUBLICITAT
PUBLICITAT