Publicitat
Publicitat

DIETARIVV

25/03: Hi ha paraules que es gasten si es fan servir massa

Si dius nazi a qui se salta un semàfor en vermell o feixista a qui no tira un paper a la brossa, es dilueix la profunda càrrega dramàtica i crítica de les paraules nazisme i feixisme. Passa el mateix amb la paraula censura. De censura n’hi ha, i és terrible. Imaginem que escric un llibre i, sense que hi cometi cap delicte, algú prohibeix que me’l publiquin, i si me’l publico jo envia la Guàrdia Civil a retirar-lo: això és censura. Però si escric un llibre, l’envio a una editorial i l’editorial em respon que no me’l vol publicar (perquè no li agrada prou per raons econòmiques, estètiques o ideològiques), això no és censura. L’editorial té dret a publicar el que cregui convenient. Si l’editorial és una empresa privada, cap dubte. Però i si fos una empresa pública? Doncs jo crec que també té el dret i l’obligació de tenir criteris i, per tant, la possibilitat de dir que no. Potser, pel fet de ser pública, aquests criteris haurien de ser més explícits i més argumentats. Però una editorial ha de poder triar. Si no té criteris, si no pot triar, no és una editorial, és una impremta. (I jo crec que el concepte de política cultural fa que el sector públic hagi de tenir editorials, no tan sols impremtes.)