Publicitat
Publicitat

Un akelarre nacionalista / Un heroi per accident

Un akelarre nacionalista

No me’n sé avenir. Fa més de vint-i-quatre hores que sabem que el Barça i l’Athletic Club jugaran una altra final de Copa -la primera del rei Felip VI- i encara no ha sortit la lideressa estupenda, Esperanza Aguirre, per dir que el partit s’haurà de suspendre en cas que es xiuli l’himne d’Espanya. Potser ara, a diferència de fa tres anys, no ha gosat llançar l’amenaça perquè encara no se sap si la final es jugarà, o no, a Madrid. On es jugui, tant se val. El més divertit és escoltar el neguit, per aquestes teles de Déu, de tot de gent que no suportaria que tornés a sonar l’himne del Barça al Bernabéu i que, aleshores, ho disfressen de valors patriòtics (espanyols, esclar). Quan escoltes Tomás Roncero dient que el Bernabéu no es pot convertir en un akelarre nacionalista on es xiuli el rei i l’himne d’Espanya, et comences a divertir. La llàstima és que aquest debat, farcit de lliçons ètico-patriòtiques i cívico-moralitzants, durarà massa i ens vindrà per la dreta i per l’esquerra, pels mitjans i per la política, per part dels Espanya-predicadors i dels responsables de l’esport. Ahir Javier Tebas, encara president de la LFP, feia la declaració absurda del dia anunciant que mirarien d’impedir la xiulada sense admetre que això seria impossible. Per a aquesta final queden més de vuitanta dies i, poques dates abans, hi haurà unes eleccions municipals que faran passar el singlot a més de tres. Quan arribi el 30 de maig, que ningú no s’hi escarrassi, passarà allò que l’afició de l’Athletic i del Barça vulguin que passi. I la resta només és soroll. Recordo que fa tres anys la Fundació Denaes ja va interposar una demanda per ultratge a l’himne i el magistrat Santiago Pedraz, del jutjat número 1 de l’Audiència, ja va dictaminar que xiular el rei no era delicte perquè està emparat per la llibertat d’expressió. Que canviïn de tema, això ja ho hem guanyat.

Un heroi per accident

No me’n sé avenir. Les enquestes d’aquí i d’allà donen uns magnífics resultats a Albert Rivera i, tot d’una, llegeixo un munt d’anàlisis que li treuen tots els mèrits. Com més puja, més s’intenta desinflar el globus. En el súmmum de la ridiculització, se’l presenta com un heroi per accident, un aprofitat de la situació, un producte de màrqueting polític o algú que ha sabut aprofitar cadascun dels minuts de tele que li han donat (que són moltíssims, això sí). Ahir, sense anar més lluny, Mariano Rajoy li tirava una indirecta d’aquelles que llança ell, que se li tanca una parpella per l’esforç de memòria de recordar l’argument. Parlava de Ciutadans, sense citar-los explícitament, com un invent que mai no durà res de bo. Sens dubte, en la gènesi del partit hi ha una part de laboratori, creat per un grup heterogeni de catalans desencantats i amb l’aixopluc mediàtic del Pedro Jota. Però, avui, Albert Rivera ja no és un nouvingut. Ja ha hagut de fer front a escissions entre companys de Parlament, ja s’ha desgastat negociant amb Rosa Díez i políticament ja està baquetejat. Per què puja tant Rivera? Perquè és un jove sense complexos, perquè té palica en un país amb greus llacunes d’oratòria, perquè no ha patit mai el desgast de la responsabilitat de govern, ni tampoc se li ha trobat -més enllà de l’afer Cañas- res que l’esquitxés en la pandèmia de la corrupció. No entenc, però, que en les interpretacions de per què pujaria tant C’s a Catalunya no es citi el gran motiu: perquè s’emporta de llarg els vots d’un PP que fa vergonya, que ha governat en crisi, que està de corrupció fins al capdamunt, on els papers de Bárcenas revelen que fins i tot Rajoy cobrava en negre. I, sobretot, que a Catalunya si ets espanyolista o et fa basarda la independència, i la tria és entre la Sánchez-Camacho i el Rivera, tu mateix. A la gent jove unionista, entre l’Alícia i l’Albert, qui li fa més il·lusió? No hi ha color.